Aquesta situació no té precedents, almenys des de la postguerra. El benestar social, en mans de la Generalitat, anirà a menys a causa del desballestament d'un sistema econòmic del qual se'ns amaguen curosament els beneficiaris i, per tant, els culpables.

Tenen una quota de responsabilitat els especuladors internacionals i la banca europea, que va veure un negoci extraordinari en els préstecs per a uns pisos que trencaven les estadístiques de benefici. També la Unió Europea, que mai no ha volgut homogeneïtzar la fiscalitat. Una gran part de la culpa també la tenen els governs de José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, que van impulsar la bombolla immobiliària per tal d'obtenir diners públics per a la seva megalomania radial, nacionalista i madrilenyocèntrica.

Com també tenen culpa els sindicats, mandrosos i escleròtics, que s'abracen per igual al PP que al PSOE, sempre i quan els conservin subvencions i horari sindical. La prova és que una provocació com els 400 euros de l'IRPF o els 2.500 per naixement no els van fer ni fred ni calor. No cal ni parlar dels bancs i les caixes, un sector en el qual un grapat d'inútils s'han polit entitats més que centenàries.

I responsables ho són, també, els governs de CiU i el tripartit, que han estat enganyant els ciutadans durant tres dècades sobre els nivells de dèficit fiscal, anunciant finançaments que sempre es venien com els millors de la història. Tot plegat, a canvi de conservar un poder delegat esquifit i agònic. Més encara l'últim tripartit, que ha generat un forat negre de la mida d'un quàsar per pura incapacitat.

El més curiós és que molts dels pecadors es manifestaven contra Mas i el seu Govern. Que serien els únics realment justos, si no fos perquè s'ha de ser ben passerell per fer-li la feina bruta a Zapatero mentre s'espera un pacte fiscal -mític, alquímic, tàntric- amb Mariano Rajoy en el qual no hi pot creure ni la fada Gispert. Que ja és dir.

En definitiva, la gran paradoxa d'aquest país és que ahir la major part de les pancartes servien perfectament per acusar uns quants dels que les aguantaven. Això sí, amb -tota- la cara ben alta.