
Un partit és nacionalista, catalanista d’esquerres, catalanista però no d’esquerres, sobiranista, només independentista, cap de les opcions anteriors o més d’una? La resposta, avui, és complicada per a molts electors, perquè els partits polítics han convertit la utilització d’aquests conceptes en una arma de combat més que no pas en una descripció de la realitat nacional que defensen a les urnes. Els eixos que tradicionalment havien servit per ubicar ideològicament un partit ara són difusos i confusos. Però d’ençà de la transició s’han revelat especialment útils per bastir discursos ambigus sobre la qüestió catalana.
L’any 1980, l’oferta ideològica dels partits que concorrien a les eleccions al Parlament era prou nítida. Només Nacionalistes d’Esquerra i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) gosaven parlar d’independència, mentre que per a la resta la màxima oferta era l’autonomisme. Els resultats van evidenciar que la societat catalana escampava el seu vot bàsicament en dos grans blocs: el vot nacional, dirigit a les formacions que no tenien cap vinculació orgànica amb partits espanyols i que se situaven en l’eix nacional català de forma més o menys clara, i el vot que recollien formacions on l’eix social tenia aparentment més pes i l’eix nacional no estava tan proper a l’extrem català. L’oferta independentista va obtenir el 2% dels vots, mentre que la suma de CiU i ERC es va apropar al 37% i la del PSC-PSOE i el PSUC va ser pràcticament idèntica.

El PSC inventa el catalanisme obert
L’eslògan dels governs tripartits no és pas nou. De fet, l’etiqueta de “catalanista d’esquerres” ja va ser concebuda pel PSC a mitjans dels vuitanta com a resposta a l’hegemonia de l’incipient nacionalisme que promocionava la CiU de Jordi Pujol, que el 1984 ja disposava de majoria absoluta: “El PSC intentà construir un discurs dit catalanista, dotat d’un contingut diferenciat i fins i tot antagònic al nacionalisme de Pujol, que titllava de cosa resclosida, tancada i provinciana, mentre que el catalanisme era obert i progressista.
"Des d’aleshores, el PSC es defineix com un partit catalanista-no nacionalista, un contrasentit històric que li permet encara avui sentir-se còmode sense necessitat de recórrer a terminologies més compromeses”, explica l’historiador J.B Culla. A remolc del PSC, l’últim PSUC i la primera Iniciativa per Catalunya van adoptar també aquesta etiqueta, aprofitant que el PSC tenia un cert predicament i consistència en el món cultural i dels intel·lectuals del país i havia aconseguit fer forat amb el nou concepte.
Mentrestant, CiU, amb una còmoda majoria absoluta, es mantenia en una deliberada ambigüitat respecte a la qüestió nacional, i ERC no tenia necessitat de plantejar la superació de l’autonomisme que havia marcat la Transició perquè conservava la seva modesta bossa de vots. Ni els uns ni els altres no semblaven no tenir pressa per fer avançar nacionalment el país. Fins que la febre bàltica va creuar les fronteres del país.
CiU i ERC acceleren el procés
El col·lapse de la URSS i la incipiència dels moviments independentistes dels països bàltics que entre el 1989 i 1991 van comportar l’aparició d’estats independents nous a Europa, van remoure l’agenda política catalana de forma brusca. Emmirallada en el procés bàltic, l’ERC comandada per Àngel Colom es va desmarcar de l’estratègia autonomista declarant-se independentista el 1989. Un viratge estratègic que va provocar un efecte dominó en els plans de CiU: “Fins el 1989, Pujol no havia tingut la necessitat de donar cap mena d’explicació o fer cap comentari sobre si CiU era independentista o no, perquè la qüestió no estava sobre la taula. Però aleshores es veu arrossegat a festejar una mica amb el concepte, de manera que s’accentua encara més l’ambigüitat pròpia de CiU en matèria nacional per evitar relliscades”, analitza Culla. Festejar, però no casar-s’hi, perquè Pujol va seguir movent-se en l’ambigüitat amb sentències com “Catalunya té els mateixos drets que Lituània, però Espanya no és la URSS”.
Tant va flirtejar CiU que un dels seus diputats, Max Cahner, va impulsar una resolució al Parlament que explicitava que Catalunya “no renunciava” a exercir el dret d’autodeterminació. El líder de CiU no va gosar contradir-lo i la resolució va ser aprovada. I les eleccions del 1992 van certificar que el canvi de rumb d’ambdues formacions era justament allò que reclamava part de la societat catalana.
En aquells comicis, i malgrat que bona part del seu electorat no es definia com a independentista i ni tan sols sobiranista, CiU va passar de 69 a 70 diputats, i ERC de 6 a 11 escons. El vot nacional registraria els millors resultats des del 1980 i fins el 2006, sumant un total de 81 diputats i gairebé 1.500.000 vots.
La bossa nacional es redistribueix
ERC consolidava la seva aposta independentista quan va rebre una ajuda inestimable del seu competidor dins la mateixa bossa de vots. A partir del 1995, la pèrdua progressiva de la majoria per part de CiU l’obligà a dependre cada cop més del PP i a embeinarse els festeigs gestuals i verbals amb la causa independentista que estratègicament li havien convingut uns anys abans.
Així, en aquelles eleccions el PSC catalanista va guanyar terreny i ERC va arreplegar 100.000 vots més. En els posteriors comicis, CiU va anar perdent força fins a situar-se en els 46 escons el 2003 i els 48 el 2006, però la sagnia de vots no va perjudicar el total de votants nacionals perquè ERC va experimentar un creixement substancial precisament en aquests anys de caiguda de la formació encara majoritària al país.
El sociòleg Salvador Cardús remarca que malgrat aquests reequilibris dins aquest espai de vot, la realitat és que aquest tros de pastís electoral ha quedat molt afectat per l’abstenció: “uns 450.000 vots han quedat perduts en l’abstenció, precisament per la confusió que es produeix en l’ocupació d’aquest espai. Són un munt de vots que no saben què votar perquè estan decebuts amb les estratègies de CiU i ERC, una situació que crea l’expectativa de noves opcions polítiques, però que tampoc no sabem si acabaran de quallar perquè de moment no tenen un perfil del tot clar. Hi ha molta incertesa i confusió en aquest espai nacional”, sentencia Cardús.
En qualsevol cas, els canvis estratègics de les formacions que cerquen el votant identificat amb llocs comuns que s’allotgen a l’entorn de conceptes com nacionalisme, sobiranisme o independentisme, han permès que la massa social favorable als seus plantejaments s’hagi pogut mantenir
estable durant tres dècades en una franja d’entre el 40% (1980) i el 54% (1992) dels vots emesos, i tret del 1980, sempre han sumat majoria absoluta al Parlament.
La bossa del vot catalanista
“Catalunya és una nació”. Ho defensen el PSC i ICV-EUiA, que es defineixen, encara que pugui ser contradictori amb l’afirmació precedent, com a partits catalanistes-no nacionalistes amb vincles orgànics o sentimentals amb formacions polítiques espanyoles. A diferència de l’espai nacional, aquest segon espai comú de vots no ha tingut majories absolutes al Parlament. Si el 1980 el PSC-PSOE i el PSUC sumaven 59 escons i 1.115.000 vots, el 2003 el PSC i els hereus del PSUC comptabilitzaven 51 diputats i 1.272.000 vots, mentre que el 2006 passaren a 49 diputats i 1.078.000 electors. I encara existeix una tercera bossa de vots liderada pel PP amb el suport del 10% dels electors, en la qual també hi ha hagut apel·lacions a “girs catalanistes”. Al final, catalanista significarà només, com diu l’anunci, “ser fan de Catalunya”.