Ha començat al Partit Popular la cursa per la successió de Mariano Rajoy i tot indica que serà una batalla políticament crua. La junta directiva estatal ha convocat el congrés extraordinari el 20 i 21 de juliol. Abans de quinze dies, els aspirants hauran de presentar la seva candidatura. Fins ara, són coneguts els moviments de l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i la secretària general de la formació, María Dolores de Cospedal, enfrontades entre elles i que mesuren forces, mentre que el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, apareix com a favorit. Feijóo només espera el moment idoni per anunciar la seva candidatura. Però d'altres noms juguen també les seves cartes. Aquests són els punts forts i els febles de cada possible aspirant.

Santamaría, la succesora que ha ensopegat amb Catalunya

En unes circumstàncies normals, la posició de l'exvicepresidenta del govern seria molt sòlida i partiria com a favorita. Però el marc en què s'ha produït la sortida d'escena de Rajoy no la beneficia pas. El desgast del darrer executiu del PP l'agafa de ple i el nyap de l'estratègia de judicialització contra el procés sobiranista, obra seva, la deixen en evidència. Dins del PP, són moltes les veus que l'assenyalen com la responsable del fracàs de Rajoy a Catalunya. A favor seu té les seves condicions de parlamentària i la voluntat de poder. En contra juga, a més del desori de la política a Catalunya, la feblesa a Génova. Recentment, va patir de manera frontal el menyspreu de Cospedal, quan aquesta va vetar el seu accés a una reunió del partit. Un senyal que les coses potser no li fan bé és l'anunci que ha fet un dels seus homes de confiança, Bermúdez de Castro, gestor principal del 155 a Catalunya, que es retira de la política.

María Dolores de Cospedal, la maquinària de Génova

La secretària general del partit té asos a la màniga. Serà ella qui controli l'organització del congrés. Disposa, a més, de base territorial, començant pel PP de Castella-la Manxa, on va governar. I pot comptar amb la lleialtat d'un sector del poderós PP madrileny, que ha monitoritzat de ben a prop. En un moment en què la corrupció ha enfangat el partit, pot esgrimir que va ser ella qui va parar els peus a Luis Bárcenas a Génova. Però, vulgui o no, està estretament lligada a l'etapa Rajoy. I tampoc pot aparentar ser "miss neteja": els negocis del seu marit són una mala companyia per qui vulgui encarnar la renovació. El seu nom ha aparegut en diversos casos, des dels papers de Bárcenas a suposats vincles amb la família Pujol a través de l'empresa Ibadesa Cat. Però en el cas de Cospedal, el pitjor és que comparteix amb Soraya una part del seu destí: l'odi obert entre elles les neutralitza a les dues.

Alberto Núñez Feijóo, l'eterna ambició

Núñez Feijóo pot aparèixer com l'home nou que el PP necessita. El president gallec porta amb ell el rècord de tres majories absolutes. Fa molts anys que pensa en la Moncloa. Si exigeix el lideratge, serà difícil dir-li que no. Té imatge de guanyador i ha treballat molt bé la seva projecció, en una campanya publicitària que el presenta com un bon gestor amb un perfil raonable. Tot i que és ràpid de reflexos, té també hàndicaps importants. Les seves fotografies amb el narcotraficant Marcial Dorado no el destruiran, però impediran que consolidi una imatge de regeneració. La seva gestió a Galícia, a més, presenta dèficits que seran explotats pels rivals de dins i fora, com les retallades que va dur a terme al capdavant de la Xunta. També ha delatat trets autoritaris, com ha fet recentment quan ha prohibit que al Parlament gallec es pugui parlar del PP com d'un partit corrupte.    

Íñigo de la Serna, el candidat que ho nega

Seria el tapat inesperat. Ministre de Foment fins al triomf de la moció de censura, Íñigo de la Serna havia estat alcalde de Santander durant nou anys. Fotogènic, ben valorat en les enquestes, dirigents del PP a Cantàbria han propugnat que es presenti a les eleccions regionals del 2019 per intentar foragitar el popular Miguel Ángel Revilla. Però l'acceleració dels esdeveniments ha fet que el seu nom comenci a circular enfocat a la cursa per succeir Rajoy. Ell ho nega. De moment.

Ana Pastor, una sortida de coonsens

És un dels noms forts que circulen aquests dies. La presidenta del Congrés podria ser una carta guanyadora en cas que es produeixi un bloqueig entre Santamaría, Cospedal i Núñez Feijóo. Té a favor seu el perfil de política moderada, amb facilitat pel acords, i també una carta que no es pot menystenir: l'amistat personal amb Rajoy, que si no es pot permetre el luxe de designar successor, sí que podria ajudar-la de sotamà. Però llançar-se a la cursa voldria dir topar amb el president de la Xunta, el que fragmentaria el PP gallec. I plantejaria una sortida de la presidència del Congrés, peça determinant per un PP a l'oposició. És poc imaginable liderar l'oposició des de la presidència de la cambra.   

José Ramón Bauzá, portaveu de l'ala més dura

En els darrers dies, ha aparegut una veu nova en la galàxia popular. L'expresident balear i actualment senador, José Ramón Bauzá, insinua una candidatura ds d'una posició "liberal". Però aquesta etiqueta, que en altres formacions representaria una línia centrista, en el cas del PP suposa l'ala més dura i antisocial. Bauzá va caracteritzar la seva gestió al capdavant del govern de les Illes com a profundament anticatalanista. Representa el sector que defensa més duresa contra el "nacionalisme" i vol competir amb els missatges de Ciutadans. Té arrels en altres territoris i podria tenir el suport del nucli de militants que lidera José Luis Bayo a País Valencià.     

La derrota dels "joves turcs"

En l'actual batalla, si no hi ha sorpresa, no seran protagonistes els quadres joves del partit que el juny del 2015 Rajoy va integrar en la direcció. Es demanava renovació interna a Génova i l'aleshores president del govern va ascendir a vicesecretaris generals figures en ascens i amb molta ambició: Fernando Martínez-Maillo, Javier Maroto, Andrea Levy i Pablo Casado. Alguns d'aquests "joves turcs" han alimentat ànsies presidencials. Sobretot Casado, a qui sectors durs de la formació han vist sovint com un recanvi possible. Però tampoc ell ha escapat a les polèmiques curriculars que es van endur fa poc Cristina Cifuentes. Cap d'ells ha despuntat prou per aparèixer en aquest instant com a líder factible. Tot indica que, de moment, els "joves turcs" hauran d'esperar.