- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria al PP a les eleccions europees, segons el CIS
La seguretat comuna europea, i encara més si s’emmarcava en la idea d’un exèrcit europeu, era una qüestió que tradicionalment es trobava a la perifèria dels grans debats europeus. A l’actitud contrària o dubitativa d’invertir en defensa per motius històrics (especialment a Alemanya) i a la necessitat de protegir un sector (i indústria) clau per a molts estats europeus, s’hi afegia l’escassa voluntat de cedir a les institucions europees un àmbit geoestratègic clau per als grans països europeus. Així mateix, el paraigua de l’OTAN, la qual cosa vol dir, sobretot, dels Estats Units, era vist, encara que fos com un mal menor, com a suficient.
La invasió d’Ucraïna per part de Rússia ha canviat el paradigma. La despesa militar ha pujat en pràcticament tots els països i ja es parla obertament de la necessitat de seguir un model semblant al que es va seguir amb la vacuna anticovid —unir esforços en material militar— com a primer pas per a l’establiment d’una força militar paneuropea. Hi ha veus que fins i tot plantegen seguir el ‘model Airbus’ i establir un complex de producció militar en diversos països europeus.
Tancament de files amb Ucraïna
En els seus programes electorals, totes les formacions polítiques defensen la política actual de recolzament “inesquinçable” (PSOE) a Ucraïna per tal de mantenir “el dret a la defensa legítima” (Sumar), “augmentant l’ajuda” (PP), afegint-hi ajuda macro-financera i humanitària (Junts) i altres tipus d’ajuda perquè Ucraïna faci els passos necessaris i s’integri a la Unió Europea (ERC). Amb accents diversos, però aquesta part del programa electoral la podria haver escrita la mateixa persona.
Els punts en comú van, però, més enllà. PSOE, Sumar i Junts volen eliminar el requisit d’unanimitat i de dret de veto en les decisions sobre política exterior i substituir-lo per majoria qualificada i avançar en una estratègia militar paneuropea, creant una Acadèmia Europea de Seguretat i Defensa (PSOE), amb un mandat “estrictament d’autodefensa” (Sumar), “amb autonomia estratègica” (Junts) i que tingui “supervisió parlamentarà completa” (ERC).
Protagonisme de la guerra de Gaza
Un consens menor es visualitza en el cas de la posició que la UE ha d’adoptar en la guerra de Gaza, sobretot en el llenguatge que s’utilitza. Sumar demana “el final del genocidi” a la Franja de Gaza, mentre el PSOE només assegura que seguirà treballant perquè la UE materialitzi la solució dels estats i segueixi la posició del govern espanyol, el qual va aprovar a finals de maig el reconeixement de l’estat palestí. El PP no en diu res. Junts i ERC condemnen l’acció de Hamas, demanen l’alliberament dels ostatges, i demanen també la fi de l’ofensiva militar per part d’Israel (a Gaza i Cisjordània) “per tal d’evitar els abusos i la violència contra els civils”.
Finalment, quant a les mesures sobre defensa en els programes electorals, convé destacar dues propostes més. En primer lloc, ERC menciona la necessitat de prohibir la venda d’armes a països no democràtics (l’únic partit que ho fa). En segon lloc, només el PSOE i Sumar parlen del Sahara Occidental. Per la seva banda, Sumar defensa "el dret a la lliure determinació del poble sahrauí". En canvi, el PSOE, que el 2022 va abandonar el reconeixement del Sàhara després de pactar amb el Marroc, opta per una postura ambigua i diu que promourà “trobar una solució en el marc de les Nacions Unides”. Més genèricament, és curiós que en una legislatura en què Catalunya ha tingut un paper protagonista a la UE, es mencioni més el Sàhara que el nostre país. Curiós… o potser no.