Si el lector m'ho permet, m'agradaria fer un petit experiment de patriotisme comparat: Posi's dempeus, amb la mà al cor i, amb el gest transcendent que requereix l'ocasió, comenci a cantar "Lolo, lolo"... Hem de reconèixer que ser espanyol ha de ser molt dur. Hi ha poques nacions al món que no hagin aconseguit posar-se d'acord ni tan sols en la seva simbologia bàsica.

La Marcha Real, anomenada originalment Marcha Granadera o Marcha de Granaderos, és una tonada militar sense cap més justificació històrica que haver estat elegida pels monarques espanyols per anunciar la seva presència en els actes públics. No simbolitza cap gesta popular, com La Marsellesa francesa, el Star-Spangled Banner dels Estats Units o Els Segadors. Tampoc no ha definit un espai nacional com Das Deutschlandlied o Fratelli d'Italia. Només és l'himne de l'Espanya autoritària, i per això s'ha imposat sempre, a excepció dels tres periodes de ruptura democràtica (Trienni liberal, I República i II República, tots ells breus) que se'n van intentar desempallegar a través de l'Himne de Riego. Però no.

Aquesta és la història, sempre tràgica, que ha acabat deixant milers d'afeccionats madridistes en la necessitat de fer l'exercici del "Lolo, lolo" abans descrit. Una aportació d'espanyolitat al món hereva d'aquell "La, la la" que era tot el que era capaç de dir aquella Espanya amb poca lletra que, sempre resistint, ha arribat encara viva al segle XXI.