[plantillaeleccions23j]
Des de la nit electoral del 28 de maig, l'independentisme ha revifat una sèrie de paraules que tenia guardades al calaix des de feia mesos. Anys, possiblement. S'han tornat a declinar fórmules com "front democràtic", s'han posat damunt la taula llistes unitàries, s'han intentat definir "acords programàtics" i ha tornat a aparèixer amb estrèpit el concepte d'unitat, un dels denominadors comuns de l'etapa més àlgida del procés. ERC, que ha perdut 300.000 vots en les municipals i observa amb temor que la dinàmica es reprodueixi a les espanyoles del 23 de juliol, i Junts -que ha compensat amb Barcelona la davallada a la resta de capitals, Girona inclosa, on perdrà l'alcaldia- tornen a trobar-se davant del mirall per definir els propers passos en un moment en què el PSC va en ascens i ha recuperat el to institucional de fa dècades.

Com ha arribat l'independentisme fins aquí i quina fórmula trobarà per encetar una nova etapa que porta postergant des de la nit del referèndum de l'1-O? Quines ferides queden per tancar i quines actuacions es poden dur a terme per refer-se? La tria de la presidència del Parlament -Anna Erra ha agafat el relleu de Laura Borràs-, facilitada per ERC, és el primer pas d'una nova era també es pot traduir en estabilitat per a Xavier Trias a Barcelona, o tot plegat acabarà convertint-se en aliances únicament circumstancials? Aquest és el trajecte que ha fet l'independentisme per arribar fins aquí, i tot el que pot passar a partir del 23-J, cita electoral en què la CUP es torna a presentar en un desmarcatge dels sectors que aposten per l'abstenció.
 

El xoc Mas-Junqueras abans del 9-N

Sobre la cimera que es va celebrar al Palau de Pedralbes el 14 d'octubre del 2014 hi ha molta literatura associada -és la reunió en què CDC i ERC es llancen els plats pel cap per la consulta del 9-N, en aquell moment ja tombada pel Tribunal Constitucional (TC)-, però la conversa clau va arribar abans, en un hotel proper. Només hi havia Artur Mas i Oriol Junqueras. L'aleshores president de la Generalitat li va plantejar anar cap a unes eleccions catalanes amb llista conjunta, però el líder d'ERC s'hi va negar. És el dia que es trenca la confiança, dinàmica que continua després del 9-N, primer èxit de l'independentisme al voltant de les urnes.
 

Junts pel Sí, una coalició tortuosa

Després de la primera consulta, Mas insistia en la llista unitària. Junqueras la rebutjava i defensava que el millor era una candidatura paraigua, amb un acord programàtic. Han passat pràcticament nou anys, però els termes continuen sent els mateixos: Junts ha tornat a oferir una llista conjunta de l'independentisme, i el "front democràtic" que planteja Pere Aragonès passa per acords en l'estratègia i rebutja "candidatures formades per només dos partits". Al Senat, això sí, ERC hi concorrerà amb Bildu, amb qui a Madrid ha exhibit molta més sintonia que amb Junts. Com va acabar la ressaca del 9-N? Amb la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries pel 27 de setembre del 2015 a les quals CDC i ERC van concórrer amb independents sota el nom de Junts pel Sí. La nit electoral -62 escons, lluny de la majoria absoluta- va ser el resum de l'operació: Junqueras li va retreure a Mas els resultats i la fórmula escollida. Arrencava la legislatura més convulsa des de la restauració de la democràcia.
 

La unitat circumstancial de l'1-O

Carles Puigdemont va aterrar a Palau amb el Govern ja dissenyat -l'havien tancat Mas i Junqueras abans del pas al costat forçat per la CUP- i el repte de redimensionar el full de ruta. Ràpidament van aflorar les discrepàncies amb el líder d'ERC -ni els sopars amb parelles promoguts pels respectius entorns van funcionar- i l'aposta pel referèndum només va fer que alimentar les mirades de reüll. Tant és així que, només uns mesos abans de l'1-O, es va haver de posar en marxa un estat major per reconduir la situació i posar rumb a la votació. "Així no podeu continuar", van retreure al president i al vicepresident els emissaris que es van acostar a Palau. La cadena de dimissions al Govern l'estiu abans del referèndum van ser la dimensió exacta de fins on havia arribat el nivell desconfiances mútues. A l'1-O s'hi va arribar i va ser un èxit, però pel camí hi va créixer la llavor de la desunió, que explica la mala gestió del resultat.
 

Del 30 de gener a la ruptura del Govern

Al referèndum el van seguir la presó i l'exili, que van posar distància física -la política i l'emocional ja portaven mesos instal·lades- entre Puigdemont i Junqueras. Des de Brussel·les, el líder de Junts va posar en marxa l'estratègia de confrontació judicial amb l'Estat i va ser capaç de ser el candidat independentista en les eleccions celebrades sota l'article 155. Des d'Estremera, el president d'ERC va optar per capitanejar un gir que va tenir la primera traducció pràctica en la investidura a distància fallida del líder de Junts. Allà va esclatar tota la tensió acumulada en la legislatura del referèndum, i a partir d'aquí -tot i reeditar coalicions de manera successiva- tot va anar de baixada. Fins que, l'octubre del 2022, el partit de Puigdemont -que va influir decisivament en la votació- va decidir abandonar el Govern i passar a l'oposició.
 

El 23-J, oportunitat o miratge?

Al principi d'aquesta legislatura, entitats i partits -també la CUP, desmarcada de la governabilitat quan van arribar els primers pressupostos d'Aragonès- es reunien cada setmana per mirar de refer ponts i travar una nova estratègia unitària. "Estàvem a punt, però no va ser possible", rememorava fa unes setmanes un dels implicats. Un cop passades les municipals, i ja amb les espanyoles convocades, Aragonès va plantejar el "front democràtic" en un moment en què Junts ja havia proposat una llista unitària. D'aquí ja es va passar a parlar d'un acord programàtic -les converses són discretes- per anar al Congrés, tot i que al Senat hi ha una llista conjunta entre ERC i Bildu. En paral·lel, hi ha converses perquè els republicans facin alcalde Trias i, si cal, formin part de l'executiu municipal, en el qual Trias no veuria malament el PSC. Els socialistes, per ara, són el principal beneficiat de la divisió independentista, que s'arrossega des del 2014. Encara que, en tot aquest camí, la unitat hagi estat un miratge de cara al gran públic.