Ja estic fart de la demagògia que rau en parlar de la demagògia. És com veure a gent que porta paraigües un cop ja ha parat de ploure. És absurd i demostra poca vista. Entre gravacions, foc creuat parlamentari i mala llet provinciana ens anem dessagnant. Hi ha un procés primigeni, que abans del boom independentista, ja ens ha explotat: el políticament correcte (encara se'n diu així?) com a benzina de la demagògia. No em refereixo només a tertulians de ràdio i/o televisió, ni tan sols als polítics, si no que parlo de les nostres converses de bar i encara pitjor: els grups de Whattsapp. És incòmode dir la veritat.

Interpretem la xaria benpensant quan i com ens convé. Som uns covards. Decidim què és important mirant el cel i jugant a endevinar si farà núvol o solet. Aquest dijous el conseller Baiget presenta el balanç d'inversió estrangera captada per la Generalitat el 2016, és això important? Per mi sí. És important que la Diputació de Barcelona cedeixi 14 immobles a Càritas? Per mi sí. Però em diran que és propaganda, em diran que no interessa, em titllaran de sectari i partidista. Doncs sí. Estic a favor d'una sèrie de coses, i tu? Quan siguem un país normal m'agradaria què fos normal i que en els cartellet de la tele posés a sota "socialista", "liberal" o "cínic perdut".

Estic a favor de donar la cara i de retre comptes. Sabeu on han anat a parar els diners de "Casa nostra, casa vostra"? En principi fins a finals d'abril es podien presentar projectes. Confio en què s'anirà coneixent com va això. Segur. Imagineu que un polític no certifiqués fins on destinar l'últim ral? Doble vara de mesurar o que el missatge l'ha segrestat el missatger? Això és demagògia, segur? Quan vaig començar en la professió més meravellosa del món, que és el periodisme, em van dir que preguntar no és ofendre. No hi ha preguntes, hi ha insinuacions que esdevenen arguments. I amb arguments podem conquerir Berlín, i Moscou, i mai la veritat.

Les fonts ja no són importants. Diuen que els grafits es van inventar a la Roma republicana, un gran precursor de Forocoches. Ens llencem libels els uns als altres, ens amaguem i ens arronsem com serps indignades. Quin pou més fosc el d'aquest país. Un nou país també ha de tenir la seva misèria i els seus miserables. I nosaltres, gladiadors de la demagògia, estem aquí. M'acuso, només faltaria, de participar d'aquesta espiral de la tonteria. Ara bé, ho reconec, tot i que no sigui eximent. Dobles morals i "segueixi parlant que jo estic fent altres coses" no (hola Gerardo). No hem vingut a això. Si ens hem d'esbatussar som-hi, però a puny net i sense punxes.  

La demagògia ets tu. I sóc jo quan no en parlo o quan miro cap al Tibidabo. La complicitat del règim de l'estupidesa és molt gran. Ens felicitem per audiències en públic i ens maleïm portes endins perquè no l'hem encertat. I això amaga la nostra noblesa. Els que ens dediquem a la comunicació sabem què està bé i què no. L'imperatiu categòric del sentit comú ens empeny contra la nostra contradicció. No recomano fer-nos teràpia tota l'estona. Ens el contrari, no és culpa (només) nostra. Diguem-nos les coses, sé que costa, però és l'única manera.