Sumar, el moviment polític que va crear el 2022 Yolanda Díaz per impulsar la seva candidatura a la presidència del govern espanyol, no ha funcionat. Ahir va tancar la seva assemblea a Rivas, una població al sud-est de Madrid que es va fer gran gràcies a les cooperatives d’habitatge impulsades per l’esquerra i que encara governa IU, un dels partits implicats en el projecte polític de la vicepresidenta segona.

És indubtable que Díaz, que ha renunciat al protagonisme orgànic al partit, s’ha apuntat en els darrers temps alguns èxits al govern. Ha aconseguit aprovar la tramitació de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores i ha guanyat una dura batalla a l’altra vicepresidenta, María Jesús Montero, que pretenia que el salari mínim, incrementat de forma notable en els darrers anys, pagués ara IRPF.

Pedro Sánchez ha acabat decantant la balança a favor de Díaz i ho ha fet per dues raons. La primera és que, si vol tenir alguna opció de guanyar les eleccions de 2027, necessita que Sumar alci el vol a les enquestes i això demana reforçar la seva cap de cartell. Segons els sondejos, la trentena de diputats actuals es podrien convertir en només una desena. Sense anar més lluny, el darrer CEO els pronosticava que, a Catalunya i malgrat que els comuns han refredat tant com han pogut l’entusiasme inicial amb Sumar, passarien dels set escons actuals al Congrés a dos o tres.

La segona raó és que, en un context de “rearmament” i increment de la despesa militar a Europa, Sánchez necessita fer creïble que, a Espanya, això no implicarà retallar l’estat del benestar per comprar armes. Ha promès que no farà com el britànic Keir Starmer, també laborista, i no sacrificarà la mantega per tenir canons.

En el discurs de Díaz a la cloenda de l’assemblea de Sumar hi havia un punt de reivindicació de la feina feta (els socis petits sempre ho tenen més difícil als governs de coalició) i, sobretot, una rectificació. Sumar va ser concebut com un artefacte que havia d’enterrar Podem i les pugnes internes que havien caracteritzat el partit que van fundar Íñigo Errejón i Pablo Iglesias, que va ungir a Díaz. Ella se n’havia distanciat i el nou partit havia de deixar enrere la formació morada i tornar a unir els que se n’havien separat, des d’IU fins a Compromís.

Podem està empetitit, però no ha mort i ara es presenta com l’esquerra més exigent amb el PSOE amenaçant de bloquejar l’acord del traspàs de les competències d’immigració, el finançament singular o la inversió militar. Sí que ha passat a millor vida (políticament parlant) Errejón. Les pugnes internes no s’han apagat a l’espai que hi ha a l’esquerra del PSOE i la sortida del líder de Més País enmig de denúncies d’abusos han atacat, també a escala moral, la línia de flotació del projecte de la vicepresidenta. 

Ara Díaz rectifica després d'una gestió interna superba i, seguint els consells d’IU, que fa anys que no és víctima de l’adamisme de determinada esquerra, mira de recosir l’espai, Podem inclòs. El dubte, més que raonable, és si amb la cobertura aèria del PSOE i la por de tots plegats al fracàs a les pròximes eleccions farà que girin full als retrets, les humiliacions, els maximalismes i la mirada curta. Si és que hi són a temps encara. 

El passadís

Facu Díaz, nascut a l’Uruguai però criat a Blanes, i Miguel Maldonado són dos còmics que triomfen a les xarxes, a les plataformes de pòdcast i als teatres amb una posició nítidament d’esquerres i molt corrosiva amb la dreta política i mediàtica. Dissabte van ser a Barcelona i van omplir dues vegades l’auditori del Fòrum, amb capacitat per unes 3.000 persones, per celebrar que, des que van començar a la Tuerka al costat de Pablo Iglesias, ja fa deu anys que estan junts. Al costat d’on actuava el duet se celebrava la Telecogresca. Un dels grups eren els valencians de La Raíz, molt reivindicatiu, vinculat a l’esquerra i que va comptar, de nou, amb la col·laboració de Panxo, l’ex de Zoo. La sorpresa va ser que, durant una estona, Facu Díaz va tocar la bateria. Va tenir un dia molt complet a Barcelona.  

Vist i llegit

Què sent un desertor l'any 2025? Com s'ho fa per abandonar l'exèrcit i fugir del seu país? Què en pensa sobre la guerra i que el du a emprendre un camí que, segurament, no té retorn? El periodista de l'Ara Francesc Millan es va desplaçar fins a París per explicar-nos-ho en una interessant entrevista. El protagonista és Daniil Arkhipov, un noi rus de 24 anys que l’estiu del 2023 va desertar després de fer-se explotar expressament un fragment de granada a sobre per arrencar-se la mà. Fa menys d’un mes que ha arribat a França i espera que li sigui concedit l'asil polític. “No em puc treure del cervell la pudor de sang i de carn podrida. Tampoc aquella olor de pólvora i de suor que fèiem tots nosaltres”, explica. Ho podeu llegir aquí. 

El nom propi

Aitor Esteban (Bilbao, 1962) és ja formalment el nou president del PNB. S'ha acomiadat de Madrid, on els darrers anys ha estat el portaveu nacionalista al Congrés, i ara se centrarà en el partit on sempre ha militat. Ha agafat el relleu d'Andoni Ortuzar, de qui s'ha allunyat per qüestions més personals que polítiques, que aspirava a seguir i que ahir li va entregar la makila, el bastó que simbolitza la direcció del partit. Esteban, que ha destacat com a orador i ha fet acords amb el PSOE i el PP a la capital espanyola, va demanar "unitat, exemplaritat i humilitat" al PNB, tres atributs que darrerament s'han posat en dubte massa sovint. Esteban va aterrar a Madrid com a sobiranista, va moderar el to i ara ha tornat a alçar la veu en alguns dels seus discursos. És un dirigent prototípic del seu partit.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.