Espejo Público, d'Antena 3, és un dels programes més vistos a les televisions espanyoles als matins. Presentat per Susanna Griso, tracta la política sempre en el marc conceptual de la dreta espanyola i ha estat barroer amb el procés. Però també hi ha espai per als consells i els temes més domèstics i populars. Ahir, sota l'epígraf "Preparats pel pitjor", feien una mena de joc amb els seus col·laboradors sobre què inclourien ells en el seu kit d'emergència i connectaven amb el domicili d'una espectadora per comprovar si estava a punt. "Si ens han de matar, perquè volem comprar menjar?", es preguntava la pensionista valorant les recomanacions de la Unió d'Europa d'estar a punt davant escenaris de guerra, pandèmia, ciberatacs o altres desastres i constatant que els flams i el pa de pessic ja havien pujat de preu. 

La UE vol acordar amb els estats diverses recomanacions i, de moment, la mesura que més ha transcendit és la recomanació a totes les llars europees de tenir subministraments d'emergència per poder sobreviure, com a mínim, tres dies sense cap mena d'ajuda externa. Un període de temps que pot ser raonable davant d'alguns fets, però sembla que no d'una invasió militar. L'executiu europeu acordarà amb els estats membres els principis per definir la guia i els productes bàsics del kit, que veurem si passa d'ocurrència.

Les institucions europees admeten que la seva proposta té a veure amb el context de seguretat, marcat pel trencament geoestratègic amb els Estats Units i el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Lògicament, ja hi ha qui evoca la Doctrina del xoc posada en circulació per la periodista canadenca Naomi Klein. Afirmava que es tractava de recórrer a la psicologia social per crear situacions de por i confusió i així justificar i fer digeribles a ulls de la majoria reformes impopulars i favorables a interessos econòmics neoliberals. Aquest documental emès per TVE us ho explica i contextualitza molt bé. 

La UE acusa una clara desorientació des de l'enèrgica tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, que té conseqüències comercials (ahir en va anunciar de noves) que se sumen a les militars. No vol despenjar-se de l'OTAN, però és evident que el desacord de fons sobre com acabar amb la guerra d'Ucraïna entre l'administració americana i els països europeus pesa com una llosa i la pot convertir en un artefacte inútil. La humiliació que va patir Zelenski a la Casa Blanca va indignar els líders europeus, que miraven de coordinar-se, i tots li van fer costat, però hores després el secretari general de l'Aliança, l'exprimer ministre holandès Mark Rutte, es posava del costat de Trump. El president ucraïnès ja ha rebaixat molt la seva posició.

És evident que els Estats Units no volen continuar protegint Europa a canvi de les bases i acords comercials en la lògica de la Guerra Freda i que ja no tenen l'interès que tenien en l'OTAN i en els seus socis. Per això, i davant el temor dels països de l'Est a un expansionisme rus que ha quallat tot i que les seves dificultats militars a Ucraïna no avalen, s'ha posat en marxa el mantra de la necessitat de rearmar-se. Pedro Sánchez diu que Espanya també ho farà i que incrementarà, malgrat que no té pressupostos ni el suport del PP, la seva despesa militar fins a arribar al 2% del PIB. I que hi haurà canons i que continuarà havent-hi mantega. Promet que no retallarà despesa social malgrat que els laboristes ja ho han començat a fer al Regne Unit. Realment serà una autèntica quadratura del cercle si se'n surt venint d'un president que, per ara, ha estat incapaç de fer que els trens de Rodalies funcionin amb un mínim de fiabilitat a Catalunya.

El debat sobre el rearmament, més enllà dels temors de la població dels que escriu Oriol March, el reduccionisme, i de la sospita d'una certa doctrina del xoc i pressió de la indústria armamentística, fa obligades algunes dades i també algunes preguntes. Es parla de l'amenaça russa però, segons xifres de les institucions comunitàries, els països membres, la majoria integrats a l'OTAN, van gastar el 2024 uns 326.000 milions d'euros en defensa. Fa 20 anys, el 2005, encara amb el Regne Unit i amb tres països de l'Est menys, en van ser 149.000. La quantitat s'ha més que doblat.

Altres dades (sempre són discutides i discutibles en aquest àmbit) de l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics, un prestigiós think tank britànic, eleven encara més les quantitats. Afirmen que els 27 i el Regne Unit sumats van gastar 424.000 milions d'euros i que Rússia, en plena guerra, en va gastar 429.000 si s'equiparen els costos de compra. Una xifra, per tant, molt similar i que desfà el mite d'una Europa que no gasta prou en defensa. Rutte pretén que els països europeus arribin al 3% del seu PIB en despesa militar (alguns ja ho fan i la indústria armamentística espanyola aconsella el 4%) i és encara una incògnita si les regles d'austeritat de la UE es relaxaran per fer-ho possible.

I no es poden obviar preguntes que demanen resposta i un debat serè. És possible una pau raonable amb Rússia que reconegui que en determinades regions d'Ucraïna hi ha una majoria russòfona a tenir en compte? Es pot fer això sense avalar els mètodes de Putin i a canvi d'establir una pau duradora? Què estan disposats a cedir uns i altres? Estan disposats els països europeus a invertir molt més en defensa de forma sostinguda o a constituir unes forces armades europees per racionalitzar ldespesa? Enviaran soldats europeus (tots professionals?) al front? Seria coherent la política de defensa (i per tant exterior) a un continent on els líders socialdemòcrates o conservadors, les famílies polítiques que l'han modelat políticament, mai l'han tinguda i ara conviuen amb ultres i populistes com Meloni, Orban i qui sap si Le Pen d'aquí a poc temps?

És possible que les respostes no siguin binàries, i ningú pot pretendre, recorrent a la por o a les amenaces, imposar sortides binàries mentre desterra la conjugació de la pau.

El passadís

Vacant a la Moncloa per als "assumptes catalans". Fa anys, en l'època del català Francesc Vallès com a secretari d'Estat de Comunicació i amb un govern independentista a Catalunya, el govern espanyol va decidir incorporar a la seva estructura comunicativa un periodista dedicat en exclusiva als assumptes catalans. Feia arribar als mitjans catalans la posició de l'executiu central, gestionava les peticions i intentava apagar els incendis periòdics. D'entrada, el càrrec el va ocupar Pablo Tallón, que venia de Ser Catalunya i hi va acabar tornant per presentar el programa matinal. El va substituir una periodista de la delegació a Catalunya de l'Agència estatal de notícies EFE, Marta Vergoñós. Ara, ella ha deixat la Moncloa per convertir-se en la cap de comunicació del ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana, una de les patates calentes de l'executiu central, que també genera molt interès al nostre país i que lidera la socialista Isabel Rodríguez. La relació entre el govern espanyol i el català és més que bona i ja no hi ha batalles pel relat entre Moncloa i Palau. Veurem si la vacant es cobreix i amb qui.  

Vist i llegit

Jeffrey Goldberg és un periodista nord-americà amb qui s'ha d'anar amb cura. Editor cap de The Atlantic, ahir va publicar el xat amb tots els detalls de l'operació dels Estats Units contra els houthis del Iemen. Quan es va fer públic que Goldberg havia estat inclòs de manera errònia en el grup restringit de la cúpula de seguretat, la Casa Blanca i el secretari de Defensa van intentar treure rellevància a la notícia. Pete Hegseth, el cap del pentàgon, el va acusar de "mentir". Ahir, The Atlantic va publicar la totalitat de les dades enviades per Hegseth, que incloïen l'hora, el tipus d'avions i tots els detalls de l'operació. Només han eliminat la referència a algun agent de la CIA. Goldberg serà un periodista difícil de digerir per l'equip de Donald Trump.

El nom propi

Avui queda just un mes per a la festa de la Mare de Déu de Montserrat i el 27 d'abril d'enguany serà especial. La Moreneta sortirà "de manera excepcional" del cambril de la basílica de Santa Maria de Montserrat en processó per primera vegada en el segle XXI. L'última vegada que va fer-ho va ser el 1997, quan es van celebrar els 50 anys de l'entronització de la imatge al monestir benedictí. Ara, la Mare de Déu més venerada pels catòlics catalans tornarà a treure el cap per commemorar el mil·lenari de Montserrat.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.