Vies al Parlament

El debat monogràfic de Rodalies va fer evidents els límits de l'actual Govern, que no deixen de ser els de l'autonomia. La cambra catalana debat sobre el caos a Rodalies perquè és un assumpte que, en efecte, afecta cada dia a centenars de milers de persones. No pot ser aliena, però el Parlament i el Govern tenen poc o molt poc a fer. Si més no mentre no canviï de forma clara l'actual model de gestió. Renfe és qui presta el servei (un de cada quatre trens no funciona i tampoc el 40% de les escales mecàniques o els ascensors) i Adif qui en gestiona la infraestructura (vies i catenàries velles i que fallen cada dia). I totes dues empreses, i també el seu personal, depenen del ministeri de Transports. La Generalitat pot dir-hi la seva sobre preus i horaris i pot fer-ho més bé -molt més bé- a l'hora d'informar, proveir transports alternatius, coordinar-se amb els ajuntaments, o sancionar, com ja va fer l'anterior Govern, a Renfe per les deficiències evidents del servei.

Però l'actual executiu català (i els anteriors) no decideixen què s'executa i què no del que es pressuposta ni controlen si es fa prou bé. És evident que el govern espanyol ha estat incapaç de donar a la ciutadania de Catalunya un servei de trens de rodalia i mitjana distància a l'altura dels temps que corren i dels impostos que paguem els catalans. Hi ha hagut deixadesa o incompetència. No s'ha pressupostat el que calia i, quan s'ha fet, no han estat capaços d'executar-ho. I d'aquí tots els mals de l'actual xarxa, que no només necessita ser actualitzada sinó que, per les seves característiques, demana manteniment i vigilància constant.

La consellera Sílvia Paneque ha intentat posar el cos per protegir Renfe i Adif i que la ira no es giri contra el govern central, fet que, segurament, li costarà ser reprovada i deixar a la vista la debilitat parlamentària de l'executiu del PSC. Una debilitat que la manca d'alternativa fa que sigui menys preocupant per a ells. La de la consellera (com la d'Illa prometent solucions "progressives") és una actitud solidària, però el Govern hauria de prioritzar l'interès dels catalans i no els del PSOE i, per tant, hauria d'elevar el llistó de l'exigència, sigui formulada de forma més o menys visible. Això implica, d'entrada, no regatejar en el compliment de les inversions previstes i de les pendents, i que es prenguin i es paguin les mesures que calgui, sigui amb mitjans tècnics o transports alternatius, per reduir a la mínima expressió les afectacions provocades per les obres o el mal estat de la infraestructura.

I, en segon lloc, és necessari mantenir la màxima ambicióamb el traspàs sense cedir a xantatges sindicals o polítics de cap mena i avançant fil per randa segons el previst. El govern central té recursos i mecanismes de pressió suficients (cada cop que li convé ho demostra com farà avui amb la despesa en armament) per pacificar el clima laboral a Renfe i ha de complir allò que es va signar amb ERC quant a les condicions del traspàs. Això vol dir plena autonomia de gestió catalana -no cal patir, que pitjor que l'Estat és impossible fer-ho- i diners per garantir inversions futures a compte del dèficit de les darreres dècades.

Tothom té morts a l'armari. El PSC ha tingut en els darrers anys el ministeri de Transports i ha dirigit Renfe, i Junts i ERC han governat Catalunya i incidit a Madrid els darrers anys (ara els juntaires fa mesos que, fins i tot, tenen una persona triada per ells al consell d'administració de Renfe). També els Comuns i el PP. La ciutadania pot entendre que les coses no s'han fet, que no es tracta d'esbudellar-se, i els límits de l'autonomia. Però el que no podria entendre és que tothom no hi posi el coll. 

El passadís

Elena López, de Babord, una marca local que té el suport de la CUP i els comuns, és, gràcies a un pacte amb ERC i el PSC, la nova alcaldessa de Vilassar de Mar. Ha desallotjat del càrrec a Laura Martínez, de Junts. Els juntaires de la localitat van organitzar dilluns, el dia abans del relleu, un sopar de desgreuge a la seva alcaldessa. I va poder exhibir un suport pràcticament ple de l'espai polític convergent davant de 170 partidaris. A més de Jordi Turull i Josep Rull, a la trobada hi van assistir dos expresidents, Jordi Pujol i Artur Mas. Aquest darrer té, de fet, vincles familiars a la població. La seva presència és especialment valuosa perquè cap dels dos ha fet el pas de fer-se militant de Junts contra el que estava previst. En un sopar, també al Maresme però en aquest cas amb militants i al juliol de l'any passat, Turull i altres dirigents els ho van demanar i tots dos, evitant ser descortesos, no ho van descartar. Pujol acabaria rebutjant-ho mesos després. Si més no per ara... 

Vist i llegit

Pedro Sánchez ha decidit incomplir l'obligació constitucional (article 134) de presentar pressupostos generals de l'Estat per ser debatuts al Congrés perquè ERC i Junts ja li han dit que no els hi aprovaran i que, si de cas, ja en parlarem dels de 2016. Ho hauria d'haver fet a l'octubre i som ja al març, fet que fa pensar que és del tot inviable. Sobre fins a quin punt és obligat o no fer-ho us aconsello un interessant i fonamentat fil a X del magistrat andalús Miguel Pasquau. Assenyala que el problema és que la Constitució no preveu les conseqüències de l'incompliment però deixar clar que les Corts "tenen dret a discutir la política pressupostària sobre una proposta del govern. Ningú té dret a anticipar si s'acabaran o no posant d'acord. No presentar-los és una drecera que denota mandra o falta d'ambició política", afirma. 

El nom propi

Pete Hegseth (Minneapolis, 1980), secretari de Defensa dels Estats Units, ha estat d'actualitat. És qui suposadament hauria enviat a l'editor de The Atlantic els plans militar contra els houthis del Iemen, mostrant una ineptitud que ha desfermat la crisi interna més greu de l'Administració Trump. L'altre responsable del desori és Mike Waltz, conseller nacional de Seguretat, qui hauria inclòs el periodista en el grup selecte de seguretat per discutir les actuacions nord-americanes al Golf. El cas d'Hegseth és especialment controvertit. Tot i haver fet la carrera militar i arribar al grau de capità, Hegseth es va donar a conèixer com a comentarista de la cadena Fox en temes de defensa. El 2021, es va oferir voluntari per protegir, com a membre de la Guàrdia Nacional, la presa de possessió de Joe Biden, però va ser descartat quan se li van trobar tatuatges que van cridar l'atenció, entre ells l'expressió Deus vult (Déu ho vol), crit de guerra de les Croades que empra l'extrema dreta blanca. Aquest és l'home triat per Trump per dirigir l'exèrcit més poderós del planeta. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.