El passat dilluns, quan vaig escriure "El Despertador" sobre l'estat ineficaç per a segons què després d'un cap de setmana de carnaval molt complicat a les línies sud de la xarxa de Rodalies, s'intuïa la setmana complicada. Però qui, com qui signa, pensés que el final de les obres al túnel de Roda de Barà podia portar alguna complicació afegida a les ja normals va quedar curt. Molt. Als problemes previsibles, se li han afegit catenàries que han dit prou, personal descontent i que no ajuda, i fins i tot problemes amb l'alta velocitat que han afectat el conjunt.
El clímax va ser divendres al matí. Mentre la consellera de Territori, Sílvia Paneque, intentava ventilar la setmana complicada amb una entrevista a Catalunya Ràdio on demanava als ciutadans paciència i dos anys per veure millores, a l'Hospitalet, a pocs metres del Mobile i els seus prodigis tecnològics, els passatgers de Rodalies caminaven per les vies després de quedar-se literalment tirats. El contrast era feridor. Aquest cap de setmana han seguit els problemes.
El govern del PSC no sembla tenir capacitat de resoldre res més enllà de reclamar a Renfe i Adif reunions d'urgència, més personal, que facin proves abans de reobrir serveis, fer seguiment de les obres, i millorar, com a responsables del servei (freqüències i preus) des del traspasset de 2009, la informació i atenció als usuaris. De fet, setmanes després que ERC acordés amb el PSOE, en el marc de la investidura de Pedro Sánchez, el "traspàs integral" de Rodalies ja es va prometre atacar aquest punt. Ara es torna a prometre perquè, pel que sembla, ni l'executiu d'ERC fins a l'agost ni ella en els set mesos que porta de consellera hi han pogut fer més. Al gener, el Govern va anunciar un "pla Endreça" de Rodalies que, per ara, no dona fruits. Pedro Sánchez se'n desentén.
El govern de Salvador Illa ha trobat en Rodalies el seu primer problema greu, que li ha impedit allargar el seu èxit de la setmana, el retorn de La Caixa. La "normalitat" és, per ara, per a gaudi dels poders, no per als usuaris que no saben si en el desgavell hi pesa més la mala fe o la ineficàcia dels governs espanyols. Els socialistes poden donar a entendre, com va fer la consellera divendres, que els independentistes no se n'han cuidat prou, que haurien d'haver estat més exigents. Passa, però, que no pot fer veure que ells acaben d'arribar. Perquè a l'altra banda hi han sigut ells.
La passada legislatura, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà i dirigent el PSC, va ser ministra de Transports tres anys. A Renfe, el president entre 2018 i 2023 va ser Isaías Táboas i, fins que fa dos mesos va marxar al sector privat, el va succeir Raül Blanco. Tots dos són destacades figures del socialisme català. Táboas és ara president d'Infraestructures.cat, empresa pública del departament de Paneque.
Les evidències de mala gestió i problemes diversos conviuen amb dades terrorífiques de manca d'inversió de l'Estat a Catalunya. Són dolentes i, a més, s'amaguen. El govern espanyol, que pretén negociar pressupostos amb els partits independentistes, encara no ha fet pública als seus portals de transparència l'execució pressupostària de 2023 ni la del primer trimestre de 2024, que ja ho hauria de ser. La conselleria d'Economia, Alícia Romero, ho va demanar sense èxit.
Expliquen que ja s'ha executat 66% del previst per al primer quinquenni del Pla de Rodalies 2020-2030, que serien uns 2.000 milions i que aquestes obres tenen a veure amb les incidències. Però la infraestructura, vella i estressada, paga anys de càstig. Entre 1990 i 2018, l'Estat va invertir 56.000 milions en l'alta velocitat i només 3.700 milions a Rodalies. I d'aquests, un 48% va anar a parar a Madrid i un 17% a les de Barcelona.
Ningú està lliure de pecat, llevat de Vox, AC i la CUP, que mai han governat. Però el PP, el PSOE i els comuns ho han fet a Espanya, i ERC i Junts a Catalunya i han sostingut governs de Madrid. Les protestes i les promeses de "pluges de milions" són una constant (Eduard Voltas recordava a la seva opinió que poques coses han canviat) que conviu amb un servei que no és propi d'un país avançat. El traspàs integral que el jacobinisme sindical de Renfe i Adif torpedina amb vagues pot ser el canvi de paradigma necessari. Però perquè funcioni, tant en les condicions com en la dotació, necessitarà governs compromesos i una mica eficaços a Barcelona i a Madrid -a més de la paciència dels usuaris- si no volen carregar de raons l'independentisme o els descreguts en la política.
Anàlisi: Segur que ha tornat la normalitat? La Caixa, la mort del procés i les lliçons del 2017; per Oriol March.
A les armes, europeus! Com canviarà la nostra vida el rearmament de la UE; per Pep Martí.
Reportatge: Igualada, zona zero: combatre el primer brot de Covid i driblar l'estigma; per David Cobo i Marc Orts.
Dades: Creix la bretxa de les cures: les noves mares fan més renúncies professionals que fa una dècada; per Ona Sindreu Cladera.
El Ter multiplica el cabal per 75 i dispara les reserves de Sau; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Els gestos expliquen moltes coses quan de diplomàcia es tracta. En l'actual context, els Estats Units i la Xina apareixen com les dues superpotències i Europa, que fa costat a Ucraïna davant de Rússia, corre el risc de quedar en terra de ningú. Les monarquies serveixen, sobretot, per fer diplomàcia i observar-les permet intuir tendències dels governs.
No és casual que, quan aquesta setmana va visitar el Mobile a la Fira de Barcelona, Felip VI visités estands de tecnològiques xineses a més de fer-ho de les principals empreses radicades a Espanya (Telefónica, Orange i Vodafone). A aquestes últimes va visitar-les al matí en el passeig inaugural. A la tarda, el rei va tornar al recinte per, amb menys atenció mediàtica, visitar les xineses Huawei, ZTE i Honor. El nou mòbil de tres pantalles de Huawei el va entusiasmar. Felip de Borbó preveu una visita d'estat el novembre d'aquest any a aquell país.
Vist i llegit
Dones en lluita. És el títol i el potent reclam de la sèrie documental (produïda per Mediapro i amb el suport de l'Agència de Cooperació al Desenvolupament) que la periodista Txell Feixas dirigeix i presenta al 3Cat i que es pot visionar ja íntegrament a la plataforma. N'he vist tres (el de l'advocada indígena guatemalenca Ana Rutilia, el de la jove afganesa Zuhal Sherzad, i el de l'activista catalana de l'habitatge Samanta Randos) i la tria dels testimonis és, a més d'oportuna, colpidora i transmet valors que han de ser vigents com ara la justícia social, l'ajuda mútua, la igualtat o els drets dels pobles. No us la perdeu i recomaneu-la a adolescents i joves!
El nom propi
Avui la sala d'apel·lacions de la Sala Penal del Tribunal Suprem celebra una vista amb les parts per resoldre els recursos de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig contra la decisió de Manuel Marchena de no aplicar-los la llei d'amnistia. Segurament, no els donaran tampoc la raó, però el d'avui és, tal com explica Bernat Surroca en la seva completa crònica, el pas previ a anar al Constitucional, on ja els esperen les carpetes d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Dolors Bassa i, ben aviat, ho farà la de Jordi Turull. Un dels tres magistrats de la sala d'apel·lacions és Vicente Magro (Alacant, 1960), que va ser senador del PP pel País Valencià entre 1996 i 1997 en una mostra més de la suposada independència de la cúpula judicial espanyola.
Magro, amb dilatada carrera judicial al marge del seu pas per la política i vinculat a la conservadora Associació Professional de la Magistratura, és sensible en els temes de la violència masclista, que ell considera una forma de terrorisme. Entre els casos mediàtics del magistrat, al Suprem des de 2018, hi ha l'acceptació d'una querella contra els humoristes Gran Wyoming i Dani Mateo per un acudit televisiu sobre el Valle de los Caídos que no va agradar als defensors del recinte que fins fa poc era el mausoleu de Franco.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.