El traspàs de Rodalies, que ERC i el PSOE van pactar que fos "integral", amenaça de convertir-se en un serial i una burla als usuaris, que esperen que les solucions (és a dir, les inversions i una gestió que deixi enrere la incapacitat manifesta de l'Estat d'oferir un servei decent) s'imposin a les excuses. Fa dies que els problemes s'han accentuat i ahir al matí encara seguien. A les dificultats d'una xarxa envellida i castigada se li han afegit ara els problemes laborals derivats del traspàs que, molt lentament, es comença a negociar.
Els treballadors de Renfe i Adif han manifestat, a través dels comitès d'empresa i els sindicats que els representen, alguns corporatius i altres de classe com ara CCOO, UGT i la CGT, la seva oposició al traspàs. Molt personal de la companyia de trens estatal, especialment els maquinistes, són de fora de Catalunya i no volen que la segregació de Rodalies per passar a estar controlada i gestionada per la Generalitat posi en risc les seves condicions o la mobilitat laboral. Pretenen, en definitiva, continuar en una empresa estatal.
Tenen, és clar, tot el dret a reivindicar les seves condicions de feina i a fer-ho, si els cal, a través d'una vaga. Els sindicats han pressionat i el ministeri de Transports que, amb el sorprenent vistiplau del PSC i d'ERC, ha cedit i ha descafeïnat el traspàs, si més no en la seva fase inicial. Renfe, on Junts acaba de colar un conseller gràcies als seus pactes amb Pedro Sánchez, continuarà sent-ne l'empresa responsable. Això ja estava previst així, deia ahir la consellera Sílvia Paneque, però s'accepta posar la nova empresa sota el paraigua de la companyia estatal actuant com una mena de filial. La part catalana confia que no hi ha ningú a Madrid que vulgui marcar el camí als treballadors més corporativistes per bloquejar traspassos. Però la via sembla més que eficaç i, si l'argument és la pau social, les concessions poden anar a més regalant arguments a qui no era partidari del traspàs o ja tenia decidit que era una presa de pèl abans de saber-ne res.
L'actitud sindical beu del corporativisme, del centralisme i de la desconfiança en les condicions que els treballadors puguin obtenir en una nova empresa gestora del servei i controlada per la Generalitat. Qui hagi viscut alguna subrogació empresarial sap que, d'entrada i perquè així es garanteix a l'Estatut dels Treballadors, les condicions de feina o l'antiguitat no canvien. I les futures poden millorar-se amb la negociació col·lectiva entre els sindicats i la part patronal. En el context d'un traspàs d'aquestes característiques, segregar empreses no hauria d'impedir, per exemple, que Renfe assumís el compromís d'acollir en un futur treballadors de la nova empresa catalana que hi haguessin estat vinculats, o que es garantís l'estabilitat de les plantilles, per exemple.
Els sindicats estatals (i també les seves simpàtiques federacions a Catalunya) no estan disposats a trencar el seu marc, que és l'espanyol. En això i en molts altres temes amb el fals argument de la igualtat. Va passar quan es va plantejar el debat sobre la titularitat de l'Aeroport del Prat i els treballadors d'Aena van dir que no, passa amb Renfe i pot ser que acabi passant amb l'Agència Tributària. I això que les condicions laborals del personal de Salut, Educació, Justícia, presons, l'antic INEM o la Inspecció de Treball transferit les darreres quatre dècades a la Generalitat no han empitjorat. De fet, no consta cap col·lectiu que reivindiqui tornar a dependre de l'Estat. És possible que els maquinistes de Renfe, que són estratègics i que són perfils que l'administració catalana ara no té, sigui diferent, però això no hauria de passar per damunt de la voluntat popular i de buscar les millors solucions també per als usuaris.
Una actitud còmplice i compromesa de les direccions estatals i catalanes de CCOO, UGT i la CGT (que ahir encara mantenia en peu la convocatòria de vaga) amb aquest i altres traspassos podria, però, amorosir i facilitar les coses. Més encara quan aquests sindicats es presenten com afins a les formacions d'esquerres i a la idea d'una Espanya més "plural". Passa, però, que acaben posant en pràctica un jacobinisme arnat quan abracen les reivindicacions d'un petit col·lectiu espantat davant del canvi i obviant les penúries de centenars de milers de catalans víctimes d'un servei que Renfe, Adif i el ministeri són incapaços de gestionar, sigui perquè no volen o perquè no ho saben fer. El mal funcionament de Rodalies o el dèficit fiscal català, que castiga els serveis públics i els treballadors, tal vegada mereixerien alguna protesta sindical.
És també evident la deserció d'aquestes centrals sindicals quan es posa damunt la taula un salari mínim diferenciat per Catalunya, la preeminència dels convenis autonòmics o el qüestionament de la caixa única de la seguretat social. Un dels punts febles del procés d'independència -que CCOO i UGT no van acompanyar, òbviament- va ser la poca incidència i fortalesa del sindicalisme nacional, que sí que és majoritari a Euskal Herria i a Galícia procurant una millora evident en les condicions de les seves classes treballadores. Ara, aquesta feblesa amenaça de posar també bastons a les rodes a un procés de descentralització i modernització que els socialistes diuen acompanyar. Amb l'Estat (i els seus sindicats) hem topat!
Les carpetes que es desbloquejaran després del congrés d'ERC; per Oriol March.
Dades: El 75% de la població espanyola vol augmentar la capacitat de defensa de la UE; per Ona Sindreu Cladera.
- «Hem de jugar a primera divisió»: així viu l'europeisme català el rearmament de la UE; per Pep Martí.
Els embassaments s'acosten al llindar per eliminar totes les restriccions; per Arnau Urgell i Vidal.
Barcelona destapa els projectes guanyadors per reformar la Fira i la falda de Montjuïc; per David Cobo
El passadís
Pablo Iglesias fa temps que es reinventa. Després de deixar la vicepresidència del govern espanyol i del seu fracàs a les autonòmiques madrilenyes la crisi de Podem i els enfrontaments amb Sumar no li han posat fàcil. Ha fundat una plataforma mediàtica, Canal Red, treballa per diversos governs d'Amèrica Llatina i continua sent un poder fàctic de primer ordre al seu partit. Una de les darreres iniciatives és, a través de la seva televisió per internet, vendre oli de la cooperativa de Marinaleda, un poble sevillà que és un feu històric de l'esquerra alternativa i que fins al 2023 tenia d'alcalde José Manuel Sánchez Gordillo. La iniciativa, pel que sembla reeixida, li ha valgut la burla i l'atac d'alguns mitjans ultres i programes com el de Risto Mejide. Si visqués encara de la política institucional, el criticarien. I si ven oli d'oliva, també.
Vist i llegit
Les pressions del govern del PSOE perquè el Grup Prisa, propietari de El País i la Cadena Ser, posi en marxa una nova cadena de televisió que li sigui afí han creat enormes tensions a la companyia. El president de la companyia Joseph Oughourlian va cessar-ne el responsable de l'àrea de mitjans, Carlos Núñez, i la seva mà dreta, l'exdirector d'El Periódico Enric Hernàndez, en considerar que havien maniobrat amb accionistes propers al PSOE per forçar-lo a fer la televisió i, arribat el cas, prendre-li el control de la companyia. Ara, José Miguel Contreras, ex de la Sexta, home de confiança de Sánchez i també apartat per Oughourlian, batalla per capgirar els equilibris del consell d'administració.
Un mitjà francès va publicar que el ministre Óscar López, excap de gabinet de Sánchez, i Marc Murtra, president de Telefónica i cridat a tenir un paper clau en l'operació, van pressionar Vivendi, grup amb vinculacions amb la ultradreta francesa i accionista de Prisa, fa uns dies a París perquè fes costat a l'operació que lidera Contreras. Oughourlian està de punta amb la Moncloa i no vol perdre el control. S'acaba de nomenar president de El País i ahir escrivia un article defensant-ne la independència. "Seria inacceptable que, quan estem recordant que fa ja 50 anys que va morir el dictador Francisco Franco, algú caigués en la temptació d'apoderar-se d'un mitjà de comunicació independent des del poder, bé directament, o bé utilitzant alguna empresa estatal com a instrument", escrivia. S'entenia tot.
El nom propi
Carlos Mazón (Alacant, 1974) no té aturador en la seva fugida endavant. Després d'haver perdut el suport polític i mediàtic de la dreta madrilenya ara s'abraça a Vox per mantenir amb vida la legislatura valenciana marcada per la mala gestió de la dana que va castigar l'Horta Sud. El president del País Valencià ha pactat els "pressupostos de la reconstrucció" amb Vox. Els socialistes s'havien ofert per negociar-los, però ha preferit l'acord amb els ultres i els ha comprat el marc vinculant immigració i delinqüència, el negacionisme de la crisi climàtica i nous atacs i retallades a la política de normalització del valencià. El PP espanyol va evitar desautoritzar el president del País Valencià, que en aquests dies de Falles ha evitat els actes al carrer i a qui Vox sosté per treure rèdit del seu desgast. A l'abril hi ha congrés del PP europeu a València i la situació no serà gens còmoda per Alberto Núñez Feijóo.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.