Els arguments dels que volen un estat per a Catalunya són il·lusionants, inclusius, regeneracionistes i, a més, tenen prou capacitat i coherència per superar els límits a la democràcia que va imposar el pacte entre franquistes i antifranquistes de finals dels anys setanta. Per això és l'independentisme qui concentra la simpatia de les classes mitjanes d'aquest país, saturades per un estat autoritari i una classe política amb una gran tendència a la repartició i l'immobilisme.

Però l'independentisme català té alguns forats doctrinals difícils de resoldre. Un dels més clamorosos és que no té un discurs clar sobre el castellà. Tradicionalment, els independentistes han considerat que defensar el català equivalia a combatre la influència de la llengua castellana i la seva presència social. Però, darrerament, també han acceptat de bon grat -i amb una certa sorpresa- el suport d'una gran quantitat de castellanoparlants que van col·laborar a omplir els carrers de Barcelona durant la Diada. Castellanoparlant no vol dir espanyolista, això és una obvietat que fins fa poc no era tan evident. Ni tan sols per als que tenim una part dels origens familiars a l'Espanya meridional.

L'endemà de l'Estat Català ningú no pretendrà utilitzar el castellà per excloure el català. La guerra lingüística perdrà tot el sentit i els tribunals catalans no combatran la capacitat de decidir del Parlament. Així que el domini de la llengua castellana per part de la totalitat de la població catalana serà un actiu a fomentar i un exemple a seguir en l'àmbit de l'anglès. Així que, en un context com aquest, no se m'acudeix quin avantatge tindria eliminar l'oficialitat del castellà a la República Catalana.