Catalunya Ràdio va tenir mala sort amb els tripartits. Pasqual Maragall, sense encomanar-se a ningú, va fer una aposta personal per Montserrat Minobis i la va nomenar directora, obrint una etapa de perplexitat de la plantilla que, en bona part, encara es manté. A partir d'aquí, la inestabilitat interna es va fer crònica i algunes de les veus més emblemàtiques, com Jordi Basté o Toni Clapés, van iniciar el trajecte cap a l'altra banda de la plaça Francesc Macià. I amb ells, una part substancial de l'audiència.

I si el primer tripartit va deixar Catalunya Ràdio tocada, el segon va estar a punt d'enfonsar-la. L'estiu de 2008, Antoni Bassas va sortir de l'emissora de la pitjor manera possible a causa d'una maniobra purament partidista. En aquell moment, la perplexitat ja s'havia extès al conjunt de l'audiència i a la societat catalana en general. Al cap d'un temps, Manuel Fuentes va aconseguir aturar la sagnia d'oients, però a costa de mantenir les tensions internes.

Ara, deu anys més tard, Catalunya Ràdio té l'oportunitat de reprendre la lògica des de la competitivitat. La ràdio nacional de Catalunya disposa de més pressupost que ningú i té professionals molt competents en la plantilla. Són ells els que treuran les castanyes del foc a un projecte molt castigat per les arbitrarietats de partit. Hi ha deu o dotze noms en nòmina que poden substituir Manel Fuentes perfectament i amb totes les garanties. Qualsevol d'ells és capaç de recuperar l'estima dels oients que se'n van anar i l'autoestima dels professionals que s'han quedat. Buscar a fora seria un altre malbaratament inútil.