Ja fa deu anys que es va produir la proclamació de Felip VI com a rei d'Espanya davant el Congrés. Aquell dia va concloure el llarguíssim regnat de Joan Carles I, la suma d'escàndols del qual el van dur al declivi, a renunciar al tron el 2014 i, més tard, a abandonar el país per instal·lar-se a Abu Dhabi.
El regnat del nou monarca ha avançat enmig de les controvèrsies i d'una situació política a Espanya caracteritzada per una crispació que va en ascens i on el conflicte entre Catalunya i l'Estat ha estat i -continua sent- el principal focus de tensió. El monarca continua marcat pel paper jugat l'octubre del 2017, quan va avalar la repressió de l'Estat. Aquestes són 10 estampes d'un regnat convuls.
1.- Abdicació voluntària o cop de palau?
La hipòtesi d'una abdicació de Joan Carles I era contemplada per diversos sectors en els anys finals del seu regnat. Els escàndols entorn la Zarzuela s'acumulaven, des del cas Nóos, que va esquitxar de ple la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, a la relació amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein, passant per l'episodi de cacera a Botswana. Però quan, el 2 de juny del 2014, l'aleshores president Mariano Rajoy va anunciar la decisió de l'abdicació, l'impacte va ser enorme. Dues setmanes després, Felip VI jurava la Constitució. Es va especular molt en el rerefons de la decisió de l'emèrit i un nucli de monàrquics encara sosté que es va tractar d'un veritable cop de palau. En tot cas, sembla clar que fou, després de l'eclosió del 15-M i enmig d'una erosió de l'establishment, una operació d'Estat governada pel PP i el PSOE -amb Alfredo Pérez Rubalcaba- per salvar els mobles de la Corona.
2. La difícil gestió dels escàndols
El principal repte del nou monarca va ser gestionar la corrua d'afers de tot ordre que el seu pare li va deixar com a principal llegat. El moment més simbòlic en aquest àmbit es va produir el febrer del 2017, quan la justícia va sentenciar Urdangarin a sis anys de presó per frau, prevaricació, tràfic d'influències, malversació i delicte contra la Hisenda pública. La germana del monarca, Cristina de Borbó, se'n va sortir amb una multa de 265.000 euros i com a responsable a títol lucratiu. Se li va retirar el títol de duquessa de Mallorca, conservant el d'altesa reial i infanta.
Felip VI va engegar una tímida política de transparència, amb una auditoria externa, la rebaixa del sou i la renúncia a l'herència de l'emèrit que li pugui correspondre. L'operació de distanciament va provocar tensió familiar, com quan Joan Carles de Borbó fou apartat de la cerimònia dels 40 anys de Constitució.
3.- Hereu de les relacions especials amb Riad
Del llegat del pare, l'actual rei ha heretat també les "tradicionals relacions" amb els monarques del Golf Pèrsic, on l'emèrit es va refugiar. Han continuat els vincles comercials entre Madrid i Riad, inclosos contractes d'armes en plena guerra del iemen, on les forces saudites s'han implicat a fons contra les tropes xiïtes hutís. Felip VI ha viatjat a la capital saudita i l'home fort del règim, el príncep Salman -a qui fonts del govern turc han considerat responsable de l'assassinat del periodista Jamal Khashoggi- ha estat rebut a la Zarzuela.
4.- L'intent fracassat de "tornar" al Palau Reial
Va ser objecte d''interpretació la decisió del monarca, un any i mig de la seva arribada al tron, de fer el discurs de Nadal del 2015 des del Saló del Tron del Palau Reial. No s'havia fet abans, ja que el seu pare preferia un espai de la Zarzuela que es podia homologar amb una casa familiar, còmoda, això sí... La imatge d'un rei parlant des del Palau Reial, i emprant moltes vegades el terme "Espanya", va ser vist com un intent de reforçar la institució. Fos pel que fos, el 2016 ja va tornar a "casa".
5.- El discurs "fundacional" del 3-O
Cap altre gest del monarca ha tingut la transcendència i relelvància política que el missatge extraordinari que va enviar el 3-O del 2017, només dos dies després del referèndum sobiranista. Les paraules i el to, durs contra els governants catalans, als quals va acusar de "situar-se totalment al marge de l'estat de dret i la democràcia". Va parlar de "la unitat i la permanència d'Espanya" i va fer una crida a tots els poders de l'Estat a "assegurar l'ordre constitucional". Va ser un aval a tota la repressió que vindria després i que ja s'havia expressat brutalment l'1-O. Del discurs va impressionar, més enllà de la seva defensa de l'statu quo, la manca de cap gest empàtic amb la Catalunya sobiranista. D'aquell 3-O en va sorgir una fractura emocional que no s'ha revertit.
6.- Deu anys, cinc eleccions legislatives
El regnat de Felip VI ha transcorrregut enmig d'una gran inestabilitat polític. Els deu anys de regnat han viscut cinc eleccions legislatives: el desembre del 2015, el juny del 2016, l'abril i el novembre del 2019 i les eleccions del 23-J. Legislatures breus en comparació amb les 11 que va viure Joan Carles I en 39 anys de regnat.
7.- Perfil baix enmig de la polarització
Si deixem de banda el missatge del 3-O, els discursos del monarca s'han caracteritzat per una volguda discreció de continguts. El rei espanyol, seguint el consell malèvol que un dia Franco va donar a un grup d'interlocutors, no es posa en política. Només en el discurs de Nadal del 2022 no va poder evitar una menció als "riscos" per a la convivència que hi havia i "el deteriorament de la convivència i les institucions". Però a què es referia? A la no renovació del CGPJ? L'ambigüitat calculada de moltes paraules del monarca permeten que cadascú les interpreti com vulgui.
8.- Un equip poc agosarat a la Zarzuela
Felip VI ha estat aquests 10 anys envoltat d'un equip de persones que han estat la seva guàrdia de corps des dels temps en què era príncep. Un equip en què han predominat advocats de l'Estat i militars. Jaime Alfonsín, braç dret des dels anys 90, n'ha estat el símbol. Hi ha qui ha atribuït a perfils com Alfonsín, de fons conservador, l'estil poc empàtic de la Zarzuela i el rebuig a tot risc en les intervencions públiques del monarca. Aquest febrer, la sortida d'Alfonsín i el nomenament de Camilo Villarino a la jefatura de la Casa del Rei ha obert la possibilitat de canvis. Villarino és un diplomàtic que ha treballat amb ministres d'Exteriors del PP i el PSOE i que era fins ara cap de gabinet de Josep Borrell a Brussel·les. Caldrà veure si un diplomàtic es mostra més hàbil que un advocat de l'Estat.
9.- La signatura discreta de l'amnistia
L'endemà de les europees, el dilluns 10 de juny, al vespre, el cap de l'Estat signava la llei d'amnistia i retornava el text al govern perquè fos publicat al BOE. Aquest ha estat un dels actes que acompanyen el desè aniversari del seu regnat i que posa fi a les especulacions generades en sectors ultraconservadors que apuntaven que el rei potser es negaria a signar la llei. Això sí, es va voler esperar a les eleccions europees per fer efectiva la publicació.
10.- Apareixen les primeres crítiques des de l'extrema dreta
Les europees han suposat l'aparició d'un altre grup d'extrema dreta, S'ha acabat la festa, de l'agitador Alvise Pérez, amb unes posicions més exacerbades encara que Vox i que ha estat elegit eurodiputat. Precisament Alvise s'ha despenjat amb crítiques al monarca després que aquest hagi signat la llei d'amnistia. "Per què serveix el rei?", s'ha preguntat. També Vox, potser sentint la pressió d'Alvise, va demanar que totes les institucions, inclosa la Casa Reial, donessin explicacions sobre l'aprovació de la llei. Deu anys després d'accedir al tron, i després de ser enaltit per toes les dretes espanyoles, ara a Felip VI se li obre una esquerda en la dreta més virulenta.
