Des de fa un temps, tal i com detecten les enquestes, el catalanisme popular s'ha sobiranitzat. De fet, costa de trobar exemples políticament vius del tipus de nacionalisme que havia predominat a Catalunya durant les dues dècades llargues del pujolisme. Només Duran Lleida i el seu nucli més immediat s'han volgut quedar allà d'on ha marxat tothom, Jordi Pujol inclòs.

Curiosament -i al marge del procés majoritari- només Duran Lleida i l'independentisme extraparlamentari han conservat la fascinació per la política basca. Duran, perquè encara vol pactar amb Espanya un no sé què fiscal que retorni a CiU la capacitat de manar i administrar diners sense haver de passar per la molèstia d'un procés independentista. És a dir, un escenari tan a la basca que Duran fins i tot li demana al PSC que doni suport al no sé què fiscal, com si fos el PSE. En l'altre extrem, l'esquerra independentista manté els amics bascos de tota la vida, que, com sempre, són molt més amics de si mateixos que dels catalans.

Per això és tan curiós que Duran parli de "basquitis", referint-se als altres. No, no; de "basquitis" únicament en pateix CiU, que espera que Espanya doni a Catalunya el tracte bilateral que reserva exclusivament per als bascos. Bé, dic CiU quan tot plegat només sembla creure-s'ho Duran, a hores d'ara convertit en l'últim nostàlgic dels furs.