Ara fa cent anys, el context internacional i el nacional eren d’una efervescència política intensa. Al ressò de la Revolució Russa (1917) i la doctrina leninista de l’autodeterminació dels pobles, dret invocat també pel president W. Wilson en els seus 14 punts, s’hi afegia la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda (1922), al cap de sis anys de la Revolta de Pasqua. A l’interior del país, el 1921 es creava a València la Joventut Nacionalista Obrera, independentista i d’esquerres i, el 1922, naixia la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, el primer dels quals era el de l’Havana, i tenia lloc la Conferència Nacional Catalana de la qual sorgiren noves organitzacions, com ara Acció Catalana i Estat Català i, l’any següent, la Unió Socialista de Catalunya, formació socialista i catalanista. El mateix 1923, a Maó, apareixia el Butlletí de Nostra Parla, alhora que a Palma naixia l’Associació per la Cultura de Mallorca i, el 1924, es formava la Societat d’Estudis militars, presidida pel futur ministre L. Nicolau d’Olwer. Amb expressions diverses, l’afirmació nacional avançava.
Mentrestant, es produïen topades regulars entre manifestants independentistes i les forces policials espanyoles, amb motiu de la Diada de la Llengua Catalana, l’11 de setembre o en esdeveniments esportius o culturals. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923) i la immediata repressió de qualsevol manifestació catalanista, amb la clausura d’entitats, radicalitzà la presa de consciència nacional de molts joves catalans, desitjosos de passar a l’acció i impacients a l’espera que, de l’exili estant, Francesc Macià fes gestos clars a favor d’una revolta, gestos que no arribaven. Els crits de Visca Catalunya Lliure, així com Mori Espanya, comencen a sovintejar, alhora que les detencions per ultratges a la bandera espanyola o a l’exèrcit, amb l’acusació de “separatistes”, entre els quals alguns clergues, mentre es localitzen alguns dipòsits d’armes.
És enmig d’aquest clima que, el 3 de maig de 1925, es forma La Bandera Negra, organització independentista de xoc, que es reunia al local “Serra del Cadí” al carrer barceloní de Bertrellans. Creada com a suborganització d’Estat Català, s’inspirava en la cançó La Dama de Reus, tot recordant que aquesta havia onejat a la plana de Ponent i al Camp de Tarragona després de la desfeta de 1714. Naixia amb l’objectiu de “salvar” els principis independentistes que havien d’alliberar la pàtria, segons el mètode d’acció directa. La Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) es proposava de combatre no sols l’enemic ancestral espanyol, sinó també l’actitud dimissionària dels catalans que s’haguessin compromès en el combat emancipador. Entre els membres fundadors del grup figuraven Marcel·lí Perelló, Jaume Compte i Emili Granier Barrera, entre altres.
El grup de joves insurrectes es proposaren una acció de gran magnitud i transcendència política com era atemptar contra la vida del rei d’Espanya, Alfons XIII. L’acció consistia en llençar contra el vehicle reial, al seu pas per la plaça de Catalunya, una bomba camuflada en un pom de flors, el 29 de maig de 1925. Però hagué d’avortar-se en no presentar-se el jove que havia de protagonitzar l’intent de regicidi i, substituït aquest, pel fet que el rei no obrí en cap moment la finestreta del cotxe oficial on viatjava, tot i l’esquer de crits exteriors com “Viva España, Viva el Rey”. Setmanes abans, a la catedral Sveta Nedelya de Sofia, un escamot del Partit Comunista de Bulgària hi provocà una gran explosió que causà prop de 300 morts i vora 500 ferits, però no aconseguí l’objectiu de matar el rei Boris III, que no hi era present.
L’acció dels catalans va haver d’ajornar-se fins al 30 de maig, però en un escenari diferent: els túnels de Garraf, on, al pas del tren reial, l’escamot “Roell” de Bandera Negra preveia fer esclatar un explosiu que havia de posar fi a la vida del monarca espanyol. Però tampoc, en aquest cas, es va poder dur a terme l’atemptat previst a causa de la delació d’un infiltrat. La policia procedí llavors a una onada repressiva contra militants independentistes de diferents grups amb detencions incloses. El juliol de 1925 van comparèixer davant d’un tribunal Marcel·lí Perelló, Jaume Compte, Miquel Badia, Deogràcies Civit, E. Granier Barrera, Ramon Fabregat, Jaume Julià, Francesc Ferrer, J. Garriga i Antoni Arguelaguet. Els militars, responsables del procediment judicial, van ser acusats d’emprar procediments irregulars, no sols en l’àmbit legal, sinó també en el tracte amb els detinguts, que foren torturats. Els advocats defensors foren, entre altres, Ferran de Sagarra (pare de l’escriptor Josep M. de Sagarra), Rafael Closas (pare de l’actor Alberto Closas) i Joan Moles i Ormella (diputat, futur governador de Barcelona i ministre republicà).
Granier Barrera, Arrufat i Argelaguet van fugir cap a l’exili, un cop alliberats amb fiança. Jaume Compte, des de llavors anomenat “l’home de Garraf”, va passar-se bona part del judici d’esquena al tribunal, situat aquest sota un retrat del monarca presidint-ne la sala, i fou condemnat a mort pel procediment de garrot vil, però se li commutà la pena màxima per la cadena perpètua, com en el cas de Perelló, Julià i Garriga, mentre que Badia, Civit i Ferrer foren castigats amb 12 anys i un dia de presó. D’ençà d’aquell moment, l’intent de regicidi fracassat i l’empresonament d’algun dels activistes generà una gran campanya de solidaritat amb tots els encausats, tant a l’interior del país, com entre les comunitats catalanes d’Amèrica, per a tots els quals es demanava l’amnistia. Els topònims “Garraf”, com un any després “Prats de Molló” esdevingueren tot un mite en l’univers simbòlic i emocional de l’independentisme de l’època, mite que perdurà durant anys.
Perelló i Compte anaren al penal del Dueso, prop de Santander, on Compte va tenir incidents reiterats amb els carcellers i arribà a protagonitzar un intent de fuga no reeixit que li comportà una pallissa brutal. Més endavant passà a la presó Model de Barcelona, d’on també intentà escapar-se. El 5 de febrer de 1930, pocs dies després d’haver caigut la dictadura de Primo de Rivera, s’aprovà una amnistia que no incloïa els implicats en delictes contra “la unidad de la patria”. La dibuixant Lola Anglada destacà en la promoció de la campanya de signatures per l’alliberament dels homes de Garraf, campanya que va rebre un suport amplíssim i variat de catalans, entre els quals els futbolistes J. Samitier i R. Zamora, i més de 100 mil postals reivindicatives arribaren al govern espanyol reclamant-ne la llibertat. El 2 d’abril, Alfons XIII anunciava un indult per als de Garraf, el 14 se’n generalitzava la mesura als altres presos polítics i socials i el 21 d’aquell mes, Jaume Compte i Marcel·lí Perelló, els homes de Garraf, eren rebuts a Barcelona per una gernació.
El periodista i historiador Joan Crexell i Playà, publicà el 1988 l’obra El complot de Garraf (1925), el primer i més exhaustiu estudi sobre aquest esdeveniment. Recentment, n’ha aparegut una nova edició, amb un pròleg contextualitzador de Fermí Rubiralta, l’actualització d’algunes notes a peu de pàgina, la inclusió de noves fotografies i un apèndix amb certs documents de gran interès com ara el llistat d’independentistes víctimes de la razzia policial a conseqüència dels fets de Garraf i alguns noms de guerra i pseudònims, resultat de la recerca de Tomàs Callau i Jordi Miró, que ja havien publicat la biografia Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la independència, el 2016.
Per a saber-ne més: El complot de Garraf (1925), Joan Crexell i Playà, Dalmau Editor, Terrassa, 2025.
