08
de maig
del
2022
Actualitzat
el
10
de maig
a les
11:29h
La història de l'exili continua sent una etapa amb moltes ombres. Figures rellevants de la història de la República, la guerra i la represa han hagut d'esperar anys per disposar d'una biografia o un estudi de nivell. Recentment saludàvem la magnífica i ambiciosa investigació que Joan Esculies ha fet de Josep Tarradellas. Ara és el periodista Àlvar Llobet, de NacióDigital i al capdavant de l'edició del diari a Lleida, qui omple un nou buit amb l'obra Joan Sauret. Tasca i esperança, editada per la Fundació Irla, un estudi complet, sorgit de la recerca d'arxius i hemeroteca.
Balaguerí com l'autor, Sauret continua sent una personalitat oblidada. Però aquest polític va ser un dirigent important, líder d'ERC en un llarg període de 22 anys (1954-76), i la seva trajectòria permet seguir les vicissituds de l'exili i, més tard, la història de la reconstrucció del partit, avui al Govern. Entre els anys de la Generalitat republicana, amb l'hegemonia assolida per l'Esquerra de Macià i Companys, i l'ERC actual, que ha recuperat la presidència amb Pere Aragonès, hi ha una llarguíssima etapa de tragèdia, derrota i oblit només omplerta per activistes que es jugaven la vida i militants i dirigents dispersos pels diversos exilis i que sovint protagonizen lluites caïnites i polèmiques eternes, moltes d'elles frustrants.
De tot això en parla a bastament Llobet, que demostra que a més d'informador agut és historiador perspicaç i sap contextualitzar amb rigor les batalles de Sauret. El jove de comarques va ser un home coratjós. Als catorze anys, la seva mare el va enviar a l'Argentina a fer unes Amèriques particulars, on el vailet va tastar aviat el gust pel periodisme -un altre punt en comú amb l'autor- i es va obrir camí en una colònia catalana de Buenos Aires ben cohesionada. Va començar a treballar en un mitjà dels catalans, Ressorgiment, marcadament catalanista, i ja no va deixar mai d'estar vinculat a la premsa i als ideals nacionalistes.
Tornat a Catalunya el 1920 arran de la mort del pare, Sauret va enfilar la seva vida professional en el sector de l'edició, fundant una impremta amb la que es va guanyar la vida. Però sobretot la seva vida va ser política i va militar en diversos grups de tall patriòtic i esquerrà. A través del Centre Català Republicà de Balaguer es va integrar en l'ERC fundada en la vigília de la República, esdevenint un dels dirigents del republicanisme popular de Ponent al Parlament.
Tarradellas: amistat, ruptura i reconciliació
La biografia de Llobet sobre Sauret cobra especial interès pel paper del polític balaguerí durant l'exili, on va ser inicialment un col·laborador estret de Josep Tarradellas, líder de l'Esquerra exiliada. Però les tornes van canviar a partir del 1954, quan Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat i Sauret el va succeir com a secretari general de la formació. Els amics d'ahir van esdevenir contradictors primer i enemics acèrrims després.
Tarradellas volia continuar controlant el partit i Sauret volia preservar ERC al marge dels desigs tarradellistes. Home de caràcter, Sauret pretenia acostar el partit a altres sectors de l'exili, com el POUM i la Unió Socialista, i alhora reforçar el lligam amb els republicans espanyols, aspectes qüestionats pel president.
Llobet dona molts detalls d'un pols entre tots dos polítics que només va acabar quan el 1976, ja en declivi el lideratge d'una Esquerra que es preparava per recuperar el seu paper en la Catalunya postfranquista, Heribert Barrera i altres dirigents van empènyer-los a una reconciliació, un xic forçada. Començava una nova etapa en què aviat Tarradellas tornaria com a president d'una Generalitat restaurada. I Sauret, més afeblit, tornaria també el 1983 de l'exili, per morir al seu Balaguer.
L'autor qualifica el seu llibre com el tercer retorn de Sauret, després del primer el 1920, quan va tornar de Buenos Aires, i el del 1983, al venir de l'exili. Aquesta biografia el ressitua en el lloc que li pertoca. Un retorn, ara sí, definitiu.
Balaguerí com l'autor, Sauret continua sent una personalitat oblidada. Però aquest polític va ser un dirigent important, líder d'ERC en un llarg període de 22 anys (1954-76), i la seva trajectòria permet seguir les vicissituds de l'exili i, més tard, la història de la reconstrucció del partit, avui al Govern. Entre els anys de la Generalitat republicana, amb l'hegemonia assolida per l'Esquerra de Macià i Companys, i l'ERC actual, que ha recuperat la presidència amb Pere Aragonès, hi ha una llarguíssima etapa de tragèdia, derrota i oblit només omplerta per activistes que es jugaven la vida i militants i dirigents dispersos pels diversos exilis i que sovint protagonizen lluites caïnites i polèmiques eternes, moltes d'elles frustrants.
De tot això en parla a bastament Llobet, que demostra que a més d'informador agut és historiador perspicaç i sap contextualitzar amb rigor les batalles de Sauret. El jove de comarques va ser un home coratjós. Als catorze anys, la seva mare el va enviar a l'Argentina a fer unes Amèriques particulars, on el vailet va tastar aviat el gust pel periodisme -un altre punt en comú amb l'autor- i es va obrir camí en una colònia catalana de Buenos Aires ben cohesionada. Va començar a treballar en un mitjà dels catalans, Ressorgiment, marcadament catalanista, i ja no va deixar mai d'estar vinculat a la premsa i als ideals nacionalistes.
Tornat a Catalunya el 1920 arran de la mort del pare, Sauret va enfilar la seva vida professional en el sector de l'edició, fundant una impremta amb la que es va guanyar la vida. Però sobretot la seva vida va ser política i va militar en diversos grups de tall patriòtic i esquerrà. A través del Centre Català Republicà de Balaguer es va integrar en l'ERC fundada en la vigília de la República, esdevenint un dels dirigents del republicanisme popular de Ponent al Parlament.
Tarradellas: amistat, ruptura i reconciliació
La biografia de Llobet sobre Sauret cobra especial interès pel paper del polític balaguerí durant l'exili, on va ser inicialment un col·laborador estret de Josep Tarradellas, líder de l'Esquerra exiliada. Però les tornes van canviar a partir del 1954, quan Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat i Sauret el va succeir com a secretari general de la formació. Els amics d'ahir van esdevenir contradictors primer i enemics acèrrims després.
Tarradellas volia continuar controlant el partit i Sauret volia preservar ERC al marge dels desigs tarradellistes. Home de caràcter, Sauret pretenia acostar el partit a altres sectors de l'exili, com el POUM i la Unió Socialista, i alhora reforçar el lligam amb els republicans espanyols, aspectes qüestionats pel president.
Llobet dona molts detalls d'un pols entre tots dos polítics que només va acabar quan el 1976, ja en declivi el lideratge d'una Esquerra que es preparava per recuperar el seu paper en la Catalunya postfranquista, Heribert Barrera i altres dirigents van empènyer-los a una reconciliació, un xic forçada. Començava una nova etapa en què aviat Tarradellas tornaria com a president d'una Generalitat restaurada. I Sauret, més afeblit, tornaria també el 1983 de l'exili, per morir al seu Balaguer.
L'autor qualifica el seu llibre com el tercer retorn de Sauret, després del primer el 1920, quan va tornar de Buenos Aires, i el del 1983, al venir de l'exili. Aquesta biografia el ressitua en el lloc que li pertoca. Un retorn, ara sí, definitiu.