Ara que recordem el primer aniversari de l'acampada a la plaça de Catalunya cal reconèixer que el moviment ha sabut convèncer una part de la població, però seria exagerar considerar que va assolir els seus objectius. Un any després queda l'ànim, la inquietud i les ganes de lluitar sí, i una crisi encara pitjor que fa un any. Però continuo dubtant si servirà de gaire tot plegat. 

El cas és que el primer cop que vaig anar a la plaça de Catalunya em vaig topar amb una assistent d'una de les assemblees que insistia amb vehemència que seria millor per a tots que tothom parlés en espanyol. Ja ho saben, l'argument aquell que "así nos entendemos todos". D'acord que potser va ser un acte puntual, però de seguida vaig pensar que si fer la revolució passava per deixar de parlar català, amb mi que no comptessin. 

Aquell va ser un dels motius que em van fer entendre que aquella no era la meva revolució, però no l'únic. Sempre he cregut que els polítics són els nostres representants, ja que per això els escollim, i el crit de "ningú no ens representa" o pitjor, el "no representeu ningú" adreçat als polítics sempre m'ha semblat una manipulació de la realitat. Una mica com qui diu que l'Estatut no hauria de ser vàlid perquè ell no van anar a votar. 

En aquestes que va arribar l'intent de desallotjament de la plaça de Catalunya, l'error més gran del conseller Puig, perquè només va aconseguir revifar el moviment. Interior hauria d'admetre un dia que va fer un favor als acampats. I després va arribar la torna, el bloqueig al Parlament, que els va sortir tan malament als indignats que semblava un pla ordit pel mateix conseller Puig.

Fa un any vam tenir una revolució/'revolución' a Barcelona. Dotze mesos després però, tenim un govern català que ja ha fet totes les retallades possibles i un d'espanyol que cada divendres ens dóna una nova sorpresa. I tots dos de dretes. Va servir de res tot plegat?