No m'estranya gaire que José Manuel Lara prestés atenció, des dels seus mitjans, al fenomen Podemos. Tampoc no crec que hi simpatitzés el més mínim. Salvant les -moltes- distàncies, em recorda l'etapa en la qual el Grup Planeta va ser un dels dos accionistes de referència de l'Avui en una època (2004-09) en què es van sentar les bases per a l'actual hegemonia ideològica i social del catalanisme polític. D'aquells temps recordo un dinar, a la planta superior de l'antic edifici de Banca Catalana, en què li vaig fer notar la contradicció -molt seriosa, almenys per a mi- què implicava la propietat de dues capçaleres com l'Avui i La Razón. "I per què no em puc adreçar a la dreta madrilenya i el catalanisme?", em va respondre Lara sense dubtar-ho. Anys més tard, el meu argument va ser utilitzat, en sentit invers, per Luis María Ansón per plegar -o fer veure que plegava- de La Razón, amb campanyeta mediàtica inclosa. Em vaig quedar perplex, francament.

El fet és que l'Avui va liderar mediàticament l'articulació de la gran manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional, en dono fe. Ho recordaran els periodistes d'aquell diari i tots els seus lectors. Va ser una reacció social molt profunda, de dimensions històriques. Tothom ho va veure, a Barcelona i a Madrid. El telèfon no va sonar.

Per això intueixo que el que interessava a José Manuel Lara era l'impacte mediàtic que podia aconseguir a través dels grans moviments socials. Això i els diners, esclar. Em sembla que aquesta és la causa per la qual he pogut escriure l'article aprofitant els talls publicitaris de sis i set minuts de la Sexta. Entesos, finalment.