El problema bàsic de l'unionisme català, almenys en la conjuntura actual, és com respondre davant d'un dilema terrible: Cal combatre la consulta -esperant que no s'arribi a fer mai- o cal guanyar-la? Paradoxalment, l'exemple escocès sembla molt més favorable a l'estratègia dels unionistes que no pas la dels independentistes. Si les enquestes no s'equivoquen, tot indica que, efectivament, la majoria dels escocesos pensen que better together (millor junts). I, de fet, Ciutadans ha adoptat aquest lema d'èxit com a distintiu polític, tot i negar la consulta.

El que està clar és que, en aquest cas, no es poden jugar dues partides simultànies. O Madrid treu les castanyes del foc a la minoria unionista -de la manera que sigui, però per la via impositiva- o s'acosta una consulta on els arguments del no ni tan sols s'hauran arribat a exposar.

Potser per això Jordi Cañas es va molestar tant ahir al Parlament. Com que posar en joc els arguments propis significaria -implícitament- acceptar la legitimitat de la consulta, li va caldre recorrer als sentiments: "El meu pare és andalús i espanyol, no és un immigrant!", va afirmar, visiblement enfadat. Un zel espanyolitzador que fins i tot passa per damunt de les definicions de la RAE... En fi, quan l'adversari no es presenta el resultat és tres a zero.