Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, 1842-Barcelona, 1902), més conegut com el doctor Robert, ha quedat en la història com un dels alcaldes més populars de la ciutat. Si Rius i Taulet va ser un exponent de la burgesia ben relacionada amb l'estat i el moment de canvi que suposa l'Exposició del 1888, Robert personifica l'eclosió del catalanisme en el tombant de segle. Això i la revolta contra Madrid que va suposar el tancament de caixes del 1899.
El personatge presenta unes particularitats que el fan especialment atractiu. Fill d'un pare català establert a Mèxic, on neix, de petit es trasllada a Catalunya, quan la família arrela a Sitges. Robert va ser una personalitat coneguda i reconeguda com a metge, en què va destacar per ser pioner en molts àmbits. A l'antiga Facultat de Medicina de l'Hospital de la Santa Creu, aleshores l'únic centre d'aquest tipus a Catalunya, de seguida va destacar per la decisió de subscriure's a les revistes especialitzades més prestigioses del món. Va destacar pels seus treballs sobre diversos àmbits de la professió, des de la patologia digestiva a la neurologia.
[noticia]255585[/noticia]
Tenia una visió humanista de la medicina, que el va fer ser conegut entre les famílies humils de la ciutat, ja que en una societat amb gravíssims problemes de desigualtat, insalubritat i malalties, no cobrava la visita als més pobres. Robert era ja un científic prestigiós molt abans de donar el salt a la política. Durant la malaltia que s'enduria el rei Alfons XII, una tuberculosi pulmonar, el 1885, va ser cridat a consulta. Sobre les seves contribucions a la renovació de la medicina és molt interessant l'estudi dels doctors A. Arboix i J.L. Martí-Vilalta. I sobre la figura polièdrica de Robert hi ha una magnífica tesi doctoral de l'historiador Santiago Izquierdo, de la qual n'extreiem algunes dades.
Un altre intent d'encaix
Robert va ser nomenat alcalde de Barcelona com es feien aquestes coses en aquell temps: per reial ordre del govern espanyol. La seva designació, però, va obeir a la necessitat de Madrid de tendir ponts amb un catalanisme que començava a actuar com a actor polític. Espanya vivia una de les pitjors crisis de la seva història. L'any anterior havia perdut Cuba, Puerto Rico i Filipines i travessava una crisi econòmica i moral. Així, es va formar un govern que, presidit pel conservador Francisco Silvela, va integrar sectors regeneracionistes. Com el general Camilo Polavieja, que emergia com un líder reformista obert a posicions regionalistes. O el jurista català Manuel Duran i Bas, una concessió a l'ala més dretana del catalanisme.
La polèmica sobre "La raça catalana"
És aquest govern mig conservador mig reformista el que nomena alcalde el doctor Robert. Ho serà entre el 14 de març i el 22 d'octubre del 1899. Només uns mesos. Però seran intensos. L'alcalde s'estrena el mateix dia del nomenament amb una conferència que feia dies estava programada, llegida a l'Ateneu Barcelonès amb el títol La raça catalana. És un fet important perquè va generar una polèmica que encara avui troba ressò. Segons alguns crítics del catalanisme, Robert va fer una defensa d'una suposada superioritat intel·lectual dels catalans per la mida del seu crani. Com explica Izquierdo, la realitat va ser diferent.En aquells anys, el concepte raça era emprat amb normalitat en termes etnològics i no tenia el significat que ara pot tenir. Robert, en la seva conferència, volia explicar les diferències etnològiques dels diversos pobladors de l'estat i volia deturar-se en una conferència posterior que va anunciar i ja no es va fer per la polèmica en la configuració craneal de dues zones, l'oceànica i la mediterrània. Com el mateix alcalde va explicar més endavant, "res es va dir de cranis privilegiats com amb insigne mala fe i amb supina ignorància es va suposar". Però ja en aquell moment alguns -com el furibund anticatalanista Romero Robledo- ho van aprofitar per atacar "l'independentista" Robert.
Una de les primeres decisions que adopta és destituir tots els alcaldes de barri vinculats al sistema caciquil i ordena netejar el cens electoral d ela ciutat, on hi figuraven milers de morts. Això va ser vist com un desafiament als partits monàrquics establerts. Però els problemes vindrien aviat. Va renunciar a les despeses de representació i volia entomar una reforma del servei de beneficència i procedir a una inspecció rigorosa de la higiene a les escoles. Els esdeveniments no li ho van permetre.
La rebel·lió
El govern Silvela volia tenir satisfets els catalanistes conservadors. De fet, el mateix Silvela tenia problemes per consolidar el seu lideratge entre els conservadors. Aquest govern va ser el que va nomenar bisbes catalanistes (aleshores l'executiu espanyol podia fer-ho d'acord amb els acords amb la Santa Seu), com Josep Morgades a Barcelona i Josep Torras i Bages a Vic. Però l'increment fiscal plantejat per Madrid arran de la pèrdua de les colònies va fer esclatar els comerciants de Barcelona. Els gremis van alçar la veu i Robert els va fer costat. Va ser el tancament de caixes. El comerç es va negar a pagar la contribució trimestral. L'alcalde de Barcelona es va posar al davant de la revolta al considerar injust el cobrament. Les costures del govern espanyol van tibar de valent. Hi va haver tancament de botigues i Madrid finalment va decidir tirar pel dret i procedir a detencions i confiscacions. Robert va dimitir l'octubre del 1899 i Madrid va declarar l'estat de guerra en una Barcelona amb gairebé totes les botigues amb la persiana baixada.
La figura més estimada
Els darrers anys de Robert van ser d'intensitat política. Sortit de l'alcaldia enmig d'una popularitat immensa, cosa inaudita aleshores, Robert va impulsar la creació de la Unió Regionalista, formació moderada que es va aplegar poc després en el primer partit catalanista modern, la Lliga Regionalista. Per aquest partit va ser elegit diputat a Corts el 1901, on va destacar per la seva oratòria precisa i elegant. Va presidir la Lliga, on va aconseguir aplegar els qui procedien de posicions conservadores i d'altres del republicanisme. Però el 10 d'abril del 1902, quan es trobava al cim del reconeixement, precisament en un sopar d'homenatge, va caure fulminat per un atac de cor. El seu funeral va ser una mostra de dolor massiva. Amb ell se n'anava una de les poques figures polítiques i cíviques que havia aconseguit cohesionar bona part del país. I fou el primer alcalde que va entendre que el seu paper era posar-se al davant dels seus conciutadans.
