Ara sembla que la rumba, la rumba catalana, hagi estat sempre aquí, al paisatge, com un gènere somrient, més o menys integrat a l’oficialitat del país, programat puntualment a les festes de la Mercè pel nostre amic Jordi Turtós i inspirador de nous grups, i parlem sovint de l’indispensable Peret però potser no tant d’una altra figura necessària perquè el gènere prengués la forma que coneixem: Javier Patricio Pérez, més conegut com a Gato Pérez. D’aquí uns dies, el 18, farà vint-i-cinc anys que ens va deixar, el 1990, abans que la realitat demostrés que les seves cançons eren visionàries, abans que el mestissatge deixés de ser una de les seves fantasies per esdevenir una cosa més concreta.

Gato Pérez, que va arribar a Barcelona, procedent de Buenos Aires, als 14 anys, es va adonar que la rumba era una expressió genuïna, autòctona, no com el rock’n’roll o el jazz, i que ben bé podia ser cridada a una missió més elevada que la de música de barri banalitzada per algunes discogràfiques. Va demanar consell als savis gitanos de Gràcia, que es reunien al bar Petxina (a la plaça que avui duu el seu nom), i no es va conformar a reproduir-la amb delit admiratiu sinó que la va transformar, tot portant-la a un terreny intel·lectual, poètic, sense restar-li cap matís al seu accent popular. D’aquí van sortir discos com Carabruta (1977) i Romesco (1978), els dos primers, on aquest senyor vingut de l’Argentina cantava peces en català com ara “La curva del Morrot”, “La rumba de Barcelona” (on hi desfilen la Meridiana, la Zona Franca i Verdum, però no pas Sarrià ni l’Eixample) o la desafiant “Ja sóc aquí”: “Per pena vostra no he vingut abans / però sóc aquí per tornar-vos tarumbes”.

Abans del temps de les consignes viciades, en una època en que les músiques no eren necessàriament col·locades a un cantó o altre de les barricades ideològiques, Gato Pérez va donar alçada narrativa, poder fabulador i instint modern a un gènere que ara trobem per tot. La rumba que ara s’estila es queda, però, en la festa major més literal, amb altes excepcions, com ara La Troba Kung-Fú. Potser és que estem esperant que arribi un altre xicot de Buenos Aires, o vés a saber d’on, perquè ens faci adonar de les coses que es poden arribar a fer amb el patrimoni cultural que tenim entre les mans.