Fa deu anys, aquell esvoranc al Carmel hauria d'haver encès totes les alarmes democràtiques sobre un sistema que deixava al descobert, per un moment, els vicis ocults de la política subterrània i la manca de transparència. Un cràter que no va tenir culpables, sobre el qual el Tripartit i CiU van aplicar l'estratègia de l'acudit del dentista, encara que el propi president de la Generalitat denunciés comissions del tres per cent en seu parlamentària. Tant se val. Tots els partits -els uns perquè estaven al Govern, els altres perquè hi havien estat- van xiular i mirar al cel.

I com que aquell mal no volia soroll i totes les administracions estaven controlades pel mateix patit, algú va decidir apagar el llum. Els equips de televisió tornaven a les redaccions sense imatges a causa del setge de la Guàrdia Urbana i una funcionària de l'Oficina de Premsa de l'Ajuntament va immortalitzar la seva mà tapant l'objectiu d'una càmera. Els veïns no podien ser entrevistats sense passar per les autoritats i el Col·legi de Periodístes d'aquella època va fer arribar a TV3 un tristíssim esborrany de protocol que -cal recordar-ho- va ser rebutjat i denunciat per la redacció. Malgrat tot, Barcelona es resistia a convertir-se en Pyongyang.

El fet és que, de cop, aflorava un sistema malalt. Però eren els alegres temps de la bombolla i totes les denúncies van desembocar en un confortable silenci reparador, mentre infinits bolígrafs signaven unes hipoteques que aviat es convertirien en sentències. Ningú no va prendre decisions i aquesta societat va lliscar, plàcidament, cap al desastre.