[nointext]
Tothom té històries personals molt emotives i especials al voltant d'una sala de cinema. Qui es va fer el primer petó, la pel·lícula que de petit va marcar tota la seva vida, un descobriment insòlit, haver de sortir de l'auditori perquè allò que veia era infumable... Veure Annie Hall en pantalla gran, en una reposició d'una de les sales més famoses de Barcelona de la que no direm el nom gràcies a un propietari que s'estima a si mateix per davant de qualsevol altra, es pot considerar com una d'aquestes gestes. La figura de Woody Allen és cabdal per a moltíssimes generacions. Va aconseguir construir sentits de l'humor, afilar plomes i animar-les perquè es posessin a escriure, els va fer creure que ser un esnob tenia un encant pràcticament il·lustrat i, sobretot, ens va fer riure. Ens va fer cagar de riure. Però com la gran majoria de mites, cauen. I la seva decadència ha estat un escàndol.

[intext1]
Relegat a un ostracisme latent, Hollywood ha donat l'esquena a Allen després de l'acusació d'abusos sexuals de la seva filla, Dylan Farrow, que va provocar una reacció en cadena iniciada per la rescissió de contracte d'Amazon Prime Video -amb qui ha acabat pactant una indemnització per incompliment-. El director que estrenava pel·lícula per any es va veure obligat a estrenar un film menor, Rifkin's Festival, després de ser rescatat per Mediapro. Des de llavors, tres anys han passat fins a l'arribada de la seva nova obra... que ha trencat tots els esquemes de la seva filmografia. Un film francès, sense cap suport extern en finançament i a qui només li ha donat suport les seves pròpies productores, Gravier Productions i Perdido Productions. 
 
[intext2]
Sobre les seves esquenes penja un estigma llaurat a base de clarobscurs al voltant de la seva vida privada. Woody Allen mai ha estat condemnat per cap de les acusacions que ha rebut, és innegable, però la indústria del cinema nord-americà, després de nodrir-se del seu nom i les seves produccions, ha trencat peres de manera permanent. En una nova demostració d'hipocresia, Hollywood es renta les mans amb Woody Allen per no haver d'enfrontar-se als veritables monstres que ha tingut sota la catifa en el darrer mig segle. Com per exemple Roman Polánski, qui va seguir recopilant premis Oscars sense poder trepitjar el país per estar condemnat per violar una menor o Casey Affleck, qui va pactar extrajudicialment per no anar a judici en casos d'assetjament sexual. Només calia veure-li la cara a Denzel Washington quan l'actor de Manchester by the sea va recollir l'estatueta daurada als Oscars del 2017.

[intext3]

Un Woody Allen en francès

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=LAvXDsTJSY0[/youtube]
El film del director d'Annie Hall i Manhattan estrenarà el film a França el 27 de setembre. Durà per títol Coup de chance (Un cop de sort, en català) i el repartiment estarà integrat de manera completa per intèrprets gals. Aquesta decisió ha tornat a obrir la polèmica al voltant de la indústria francesa, que no té cap mena d'escrúpols en seguir acceptant totes les obres de Polanski, reconèixer-les en els Premis César (els seus Goya) ni dubtar ni mig segon en la repercussió que pot tenir estrenar el nou film d'Allen. Sí, és el seu número 50. Implica una mística especial. Però la posició de la indústria cinematogràfica francesa dista molt de la que va representar la Nouvelle Vague que va declarar una vaga al Festival de Cannes de 1968.

[noticia]180981[/noticia]
A Rainy Day in New York (2019) va ser la seva darrera pel·lícula amb segell nord-americà i no hi ha cap esperança en el futur que Allen torni al seu país en termes creatius. Les primeres crítiques publicades de l'experiència francesa són prou positives com perquè tots aquells sectors del periodisme cinematogràfic es desentenguin de la polèmica sota el paraigua del concepte "separar l'obra de l'artista". Després del nefast documental de Mia Farrow a HBO que va desestabilitzar tota la credibilitat de la feina de Ronan Farrow i del testimoni de Dylan Farrow, i del llibre biogràfic d'Allen, la conclusió final de tot plegat és... i a qui li importa la seva nova pel·lícula?

Els fanàtics del director de 87 anys esgrimiran arguments virulents contra tots aquells que posin en dubte que, encara que no hi hagi cap sentència, les circumstàncies comencen a fer pudor per tots els costats. En només tres mesos podríem estar contemplant el rèquiem de Woody Allen i la fi d'una era. Cadascú que faci la interpretació que consideri.