"La política és un esport d'equip" deia l'estrateg Iván Redondo en una entrevista a La Tuerka el 2016. Tres anys després, aquell spin doctor que va apostar contra pronòstic per Pedro Sánchez és la persona més influent de la Moncloa. Redondo ha pensat, dissenyat i executat els moviments de fitxes que han fet de Sánchez l'au fènix de la política espanyola. I és també ara el primer protagonista de la pugna per l'ascendència sobre el president socialista. La victòria del 28-A ha deixat al descobert les primeres fissures a l'esquadra del president. És un joc de trons on es perfilen ja les noves famílies amb tentacles dins i fora de la taula del Consell de Ministres.

L'ascens de Redondo –que ha passat d'estrateg de capçalera a guru del president– ha encès les alarmes d'alguns membres de l'executiu espanyol, amb la vicepresidenta Carmen Calvo al capdavant. Tots dos rivalitzen per l'atenció del líder socialista, però la seva és també una batalla per l'estil de l'acció de govern. És la política institucional contra l'efectisme, la preeminència dels valors contra la dels èxits. I és també un xoc generacional que Sánchez ha resolt per ara en favor de l'home que l'ha portat al tro.

De moment, els obusos prenen forma d'off the record. Filtracions interessades que situen Calvo com a presidenta del Congrés –i la desactiven com a vicepresidenta del govern– o que recorden el perfil de mercenari de Redondo, exassessor també de Monago i autor del lema Limpiando Badalona, que va portar Albiol a l'alcaldia. Els errors del "relator" o de la reunió amb el Vaticà, en el cas de Calvo, o el fiasco dels debats i l'ús mercantilista del fenomen de Vox, en el cas de Redondo, són la munició d'aquest conflicte que amenaça de contaminar la legislatura.

Darrere la seva estela hi ha un ampli teixit de complicitats i rivalitats entre els ministres de l'executiu que Sánchez es resisteix per ara a desballestar. Més enllà de la sortida de Borrell –un astre inestable que ha generat més incendis que els que ha apagat– el president espanyol confia a mantenir un govern únicament socialista que té com a clau de volta José Luís Ábalos, secretari d'organització del PSOE i senyor Llop de l'executiu.

Sánchez haurà de resoldre, per exemple, les aspiracions de María Jesús Montero, que va guanyar galons al tram final de la legislatura trencant les cames a la dreta al Congrés. I haurà de catalitzar també l'antiga enemistat de Delgado amb Robles. Una possible solució implica situar Robles a la presidència del Congrés per controlar amb solidesa la cambra i, alhora, apagar aquest focus d'inestabilitat a la taula del Consell de Ministres. Dos en un.

De moment, però, les pugnes internes de l'executiu encara no s'han convertit en discrepàncies estratègiques de fons. La prova de foc arribarà en el moment en què Sánchez hagi d'apel·lar al vot o l'abstenció d'ERC no només per a la investidura, sinó per al dia a dia parlamentari. El cas Iceta demostra que el president espanyol ha esgotat els bonus gratuïts dels republicans, i haurà de decidir si afronta –o no– el preu d'aquests suports puntuals.

Serà una negociació transcendent amb la mirada posada també en unes possibles eleccions a Catalunya. Un escenari que previsiblement enfrontarà de nou les diverses ànimes del seu govern i de Ferraz. Es tractarà, en definitiva, de constatar si el president espanyol segueix jugant a curt o si, com a la mítica sèrie, demostra que el líder del PSOE "sempre paga els seus deutes".