Marc Muñoz va veure com la policia espanyola matava el seu germà Gustau l'11 de setembre de 1978 al carrer Ferran. Aquell dia, tots dos participaven en una manifestació convocada pel Partit Comunista d'Espanya (internacional) amb el lema "Fora les forces d'ocupació". El jove de només 16 anys va ser assassinat per un tret d'un policia per l'esquena. 48 anys després, la família ha rebut un petit gest de reparació, amb l'Estat reconeixent Gustau Muñoz com a víctima de la Transició per defensar els drets i les llibertats, a més de l'autodeterminació de Catalunya.
És un pas endavant, tal com reconeix Marc Muñoz en conversa amb Nació, però que no és suficient: l'objectiu de la família continua sent que els responsables de la mort siguin jutjats i condemnats. La via de la justícia espanyola serà difícil de reobrir malgrat la llei de memòria democràtica i l'esperança de la querella argentina ha quedat tocada pel govern Milei. Però Muñoz no es rendeix i confia que la seva lluita realment acabi exposant la realitat d'una Transició que continua, diu, "amagada" pel relat oficial. També demana pressió popular per obligar l'Estat a moure's en la reparació de víctimes i la memòria democràtica.
Què significa per a la família que l'Estat reconegui Gustau Muñoz com a víctima de la Transició?
Significa que anem pel bon camí, però no és ni de bon tros el punt i final. És un tràmit que vam iniciar quan el govern espanyol va aprovar l'ampliació de la llei de memòria democràtica fins el 1978. És una passa important perquè la mare volia aquest reconeixement i ara ja el tenim.
Diu que no és el punt final. Quins passos necessita més perquè la reparació sigui completa?
Darrera la pistola que va matar en Gustau hi havia un policia. Un policia que està identificat amb nom, cognom, DNI i número de placa. Aquest senyor ha de ser jutjat per homicidi que és el que va cometre ell i els seus superiors. Perquè estic molt convençut que va ser una pressió orquestrada per eliminar la dissidència política al carrer. Això li va tocar al PCE (i), com li va tocar a la CNT uns mesos abans, i com li va tocar a diferents organitzacions en diferents moments d'aquest període sagnant de la història d'Espanya.
Quins noms i cognoms porten els responsables de la mort del seu germà?
Hi ha dues policies que van declarar en el seu moment: Valerio Miras i Francisco Martínez Menéndez. Tant ells com els responsables polítics encara estan vius i podrien ser jutjats pels fets comesos.
Aquesta resolució obre alguna esperança perquè es pugui recuperar el cas a la justícia espanyola?
De fet, crec que la mateixa llei impedeix el processament de ningú. És com una llei de punt i final, que volen tancar un cercle. Però aquest cercle no es pot tancar en fals. Aquest cercle s'ha de reobrir, no només pel que fa a l'assassinat d'en Gustau, sinó per unes 80 persones assassinades durant aquell període amb una total impunitat per part de la ultradreta i dels cossos policials protegits per l'Estat.
Per tant, la via judicial espanyola la donen per descartada a aquestes altures?
Ara per ara, en aquest context, està descartat. Però no ens rendim, perquè alguna cosa hem de fer per mirar de trencar aquest cercle.
I la Fiscalia de Memòria Democràtica, de recent creació, tampoc pot tenir alguna cosa a dir?
Estem pendents de tenir una cita amb ells i que ens rebin. Però tot està molt recent i estem estudiant les possibilitats que canvii alguna cosa. La mateixa llei de memòria que ha reconegut l'assassinat d'en Gustau com a víctima de la Transició tanca la via judicial. No sé si farem alguna cosa.
Van decidir incloure el cas a la querella argentina contra els crims del franquisme. En quina situació es troba el cas?
La querella argentina està en procés d'instrucció. No s'ha pogut processar ningú de moment, però la querella està oberta i en algun moment s'han d'iniciar els processaments. Amb l'actual govern de l'Argentina, Milei ha tombat tots els espais de memòria i ho aturat tot en aquesta matèria. I això també afecta la querella. Es continua la fase d'instrucció amb els treballs pertinents, igual que els advocats. Però no s'avança perquè el govern argentí ho frena tot i el govern espanyol ofereix una col·laboració mínima, també, amb la querella argentina.
Fa uns tres anys que va anar a declarar com a testimoni. Com va anar aquella declaració?
És un pas important poder declarar. En el procés judicial que es va fer a Espanya per la denúncia per assassinat que va fer el meu pare el mateix de l'assassinat, jo no vaig declarar i era un testimoni directe. Ni persones que hi havien a la plaça de Sant Jaume o al carrer Ferran, tots aquells testimonis, no van poder declarar. I la causa està tancada i arxivada provisionalment. Declarar a l'Argentina és un cost, és una putada, però s'ha de fer i es reconfortant. S'han aportat proves i la cosa avançarà.
Tenen esperances que, malgrat les traves actuals del govern Milei, la querella tingui un desenllaç?
Evidentment. Només en la querella hi ha 400 casos inscrits i que no són 400 assassinats només. Hi ha querelles presentades per 15 o 20 persones assassinades en una localitat o en una altra. Estem parlant d'un nombre de víctimes important. Tot això s'ha de resoldre. I seria important fer-ho quan abans millor. No esperar que testimonis i víctimes vagin morint i vagin desapareixent. I sobretot que els responsables o botxins també vagin desapareixent. És inadmissible.
Creu que l'Estat encara tem que una sentència argentina pugui desmuntar part del relat de la Transició?
És clar. La realitat del que va ser la Transició encara està amagada. Tots els estats, no només l'espanyol, continuen defensant el fet que va ser una transició modèlica. Se'n van a l'Amèrica Latina o a fòrums europeus a donar lliçons d'aquest tema. Van donant lliçons de com s'havia de fer. Però la realitat és que la monarquia va ser instal·lada per un dictador, per molt que et diguin que va ser aprovada en la Constitució. No va ser un procés net i encara no s'ha fet net. Es va posar una catifa vermella a tot el que va ser la repressió de la dictadura, a tots els poders fàctics, a tota la premsa i a totes les empreses. I van passar d'una dictadura a una democràcia com si no hagués passat res. I la querella espanyola fa treure les vergonyes a l'estat espanyol.
Ha assenyalat sempre a Rodolfo Martín Villa, llavors ministre de l'Interior, com a responsable polític de la mort del seu germà. D'aquí a pocs dies complirà 92 anys. Tem que pugui morir sense retre comptes davant la justícia?
És el que busquen. Intentaran dilatar qualsevol investigació fins que mori i no se'l pugui jutjar.
El cas del seu germà té a veure amb agents de la comissaria de Via Laietana. Què li sembla que el govern espanyol es resisteixi a retirar-ne la policia?
És una falta de respecte a les víctimes i a totes les persones que van passar per aquella comissaria.
Recentment s'han arxivat les causes per tortures a Blanca Serra i a Manel Pujades. Per què li costa tant a l'Estat avançar en la reparació de les víctimes?
Perquè no volen avançar. És així de senzill. Si no, s'avançaria molt ràpid només que es posessin una mica les piles. No volen fer-ho. No volen remoure res i només s'aconsegueix a base de pressió als carrers i a través de mobilitzacions. Llavors és quan es veuen obligats a treballar o forçats a treballar o a fer algun pas important i significatiu. Si no, no fan absolutament res. És la pressió popular la que els fa moure.
I això implica tant a governs de dretes com d'esquerres?
A Madrid tant són uns com els altres.
L'esquerra independentista homenatja cada any per la Diada la memòria de Gustau Muñoz. Què significa aquest gest per la família?
És molt important. Mantenir el relat de la memòria és molt important. Si es perd aquesta tradició quedaria un oblit total. Hem vist anar al carrer Ferran una mainada que ni havia nascut quan va passar això. I estan allà interessats en què va passar en tot aquell període. És importantíssim no perdre el fil de la memòria i molt més en els temps que corren.
Dilluns també hi ha un acte a Barcelona en què es col·locarà la primera placa oficial en memòria de Gustau Muñoz al punt del carrer Ferran on va ser assassinat.
És un reconeixement necessari. Va lligat també a la llei de memòria democràtica, que diu que són les autoritats locals qui s'han de fer càrrec i gestionar tots aquests espais de memòria. Això és una campanya que nosaltres vam començar fa set o vuit anys ja interpel·lant l'Ajuntament de Barcelona. I ara, en compliment de la llei de memòria, juntament amb el reconeixement que ha fet el govern espanyol, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà per primer cop la placa oficial.
Per què ha costat tant que se situï aquesta placa si la iniciativa generava el consens dels partits que han governat Barcelona en els últims anys?
Quan acaba un govern d'un ajuntament, tot comença de zero, has d'anar buscant complicitats i anar picant portes. Feia anys que ho intentàvem i finalment s'ha aconseguit reactivar, juntament amb la resolució de l'Estat, que han vingut en paral·lel.
