José María Aznar revela, en el llibre de memòries que està promocionant, algunes dades interessants sobre les interioritats del que es va anomenar el "Pacte del Kursaal", a Euskadi, escenificat amb una abraçada entre el socialista Nicolás Redondo Terreros i el dretà Jaime Mayor Oreja. L'objectiu confés era que el constitucionalisme espanyolista derrotés el PNB, aprofitant la ruptura de la treva de Lizarra i orquestrant una ofensiva brutal dels mitjans de comunicació de Madrid. Ara Aznar explica que l'acord tenia una clàusula secreta que feia lehendakadi a Mayor Oreja els dos primers anys i deixava a Redondo la resta del mandat. "Si Jaime Mayor hagués aconseguit desallotjar el PNB del poder amb el suport dels socialistes, crec que ell mateix hauria presentat la seva candidatura al lideratge del Partit Popular", assegura Aznar. O sigui, dos anys de lehendakari i cap a Madrid.

L'aposta espanyolista era forta i estava molt ben dissenyada. Però havien oblidat un detall: els bascos. En aquelles eleccions van sortir vots de sota les pedres i Juan José Ibarretxe va arrasar amb més de sis-cents mil vots. Així que Mayor Oreja no va anar a Madrid, sinó a Brussel·les a asseure's en un sempre ben retribuït escó europeu, mentre que Nicolás Redondo va optar per un fantàstic seient al consell d'administració de la constructora FCC.

El cas és que, dotze anys després d'aquella imatge del Kursaal de Sant Sebastià, Madrid ha ordenat una altra foto, aquesta vegada a Barcelona. Com allà -i també de sobte- l'eix espanyolista ha emergit, oblidant, com sempre, que uns són de dretes i els altres no ho haurien de ser tant. I, com va passar a Euskadi, aquí els titelles de Gènova i Ferraz també rieun i s'abracen, encara que sàpiguen de sobres que els estan posant sota les ordres d'Albert Rivera. Però tant se val, al final sempre hi haurà una propina.