«El mandinga a Gàmbia és més respectat que el català a Espanya»

Ansumana Jawara, parlant de mandinga i català, valora la polèmica comparació entre ambdós idiomes que en va fer el president del CGPJ: "La majoria de gambians parlen quatre o cinc llengües, no hi ha la tensió que percebo aquí, i em sobta. Molt"

Publicat el 04 de març de 2012 a les 18:00
L'igualadí d'origen gambià Ansumana Jawara parla deu llengües, entre elles el mandinga i el català. Foto: Bernat Ferrer.

Ansumana Jawara, igualadí nascut a Gàmbia, veu amb estupefacció el paral·lelisme que va establir el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem (TS), Carlos Dívar, entre el català i el mandinga. Jawara, parlant nadiu de soninke, una altra de les llengües de Gàmbia, assegura: "El soninke i el mandinga són més ben tolerats a Gàmbia que no pas ho és el català a Espanya. La majoria de gambians parlen quatre o cinc llengües, no hi ha la tensió que percebo aquí, i em sobta. Molt."

Per bé que el mandinga no és oficial a Gàmbia -sí al Senegal i Burkina Fasso, i es troba protegit genèricament a Malí, Guinea i Costa d'Ivori-, Jawara percep que la receptivitat popular del conjunt de gambians envers les llengües del país és molt més positiva que la simpatia que genera el català entre els espanyols. "A Gàmbia no donem tanta importància política a les llengües. Els pares em van ensenyar el soninke i a l'escola vaig aprendre de manera natural les llengües dels meus companys, com el mandinga, el fula, el jola..., a més a més de l'anglès, la llengua oficial", explica.

"La situació d'aquí és tensa. Mai m'havia trobat amb tantes rucades com aquí, que no et deixin expressar en la llengua que vols. I més si és oficial!", s'exclama. I posa un exemple personal per il·lustrar aquesta tensió: "Fa cinc o sis anys, un company de la feina, nascut aquí però castellanoparlant, em va increpar dient-me: "Què fa un negre de merda com tu parlant en català?" Per sort, a banda que no l'hi vaig fer cas, l'encarregat li digué que m'havia de prendre com a exemple, que amb menys anys que ell vivint a Catalunya, ja parlava millor el català que no pas ell. Va ser un gest que vaig agrair."

Sobre la sortida de to de Dívar, apunta: "L'única similitud que hi veig en tot plegat, és que els mandingues són lluitadors fins a la mort, com els catalans. No deixen res per a demà, ho volen per ara mateix". I apunta: "Només cal fixar-se en Yaya Touré o Seydou Keita", ambdós futbolistes d'ètnia mandinga, l'un nascut a Costa de Marfil i l'altre a Malí.

Català des del 2004

Jawara estudiava Dret a Gàmbia, però després d'enemistar-se amb el seu pare, un respectat home de negocis local, va decidir emigrar a Catalunya per buscar-hi una nova vida, el 2004. En un primer moment va dirigir-se a Premià de Mar (el Maresme), on hi ha una nodrida colònia de gambians. Després se'n va anar a Cervera (la Segarra), on hi tenia un oncle, i finalment es va acabar establint a Igualada (l'Anoia).

Allí, per indicació de la responsable de la Fundació Sociocultural Atlas -premi Francesc Candel 2007 de suport a la integració dels immigrants atorgat per la Fundació Lluís Carulla– que el primer que havia de fer, abans de posar-se a cercar feina, era aprendre a parlar català a la perfecció. "En un primer moment no hi vaig donar importància, però ho vaig fer. I veig que sí, que em va ser molt útil", assegura.

"Ara, doncs, parlo soninké, mandinga, wolof, fula, bambara, aku, anglès, francès, castellà i català", rebla. I es lamenta: "Em sap greu quan vaig a comprar en alguna botiga d'Igualada i no se'm dirigeixen en català. Per què m'amaguen la llengua? Amb por a usar-la, els catalanoparlants mai no aconseguiran res." I hi afegeix: "Però bé, potser encara em sap més greu quan vaig a Barcelona i no sento la gent parlant en català ni entre ells mateixos. No ho entenc."