Així ho cantava Lluís Llach i ho recordava Josep Guardiola (el futbolista, no el cantant). Ja saben, “des d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. I d’aquesta manera el de Verges homenatjava l’Empordà, o ni tant sols això, només l’Empordanet, que tira més aviat cap el Baix Empordà. I vet aquí que un incendi ens crema part d’aquesta terra, “vora els serrats i arran del mar” que diria Maragall (el poeta, no els polítics) i de seguida la societat civil catalana en general i barcelonina en particular aboca tots els seus esforços solidaris i benintencionats per fer tot el que calgui per apagar el foc.
Felicitem-nos tots –i jo el primer, que diria Ferran VII- que una tragèdia com aquesta hagi desfermat una onada de solidaritat sense precedents, però sempre hi ha un però i sempre hi ha un Pep Consciències –vull dir un ‘Pepito Grillo’ si em permeten la llicència d’utilitzar referents espanyols- i un es pregunta si amb altres grans incendis hem reaccionat igual. Potser és que no hi havia twitter quan cremava Horta de Sant Joan, o potser és que l’empurdanitis de tot barceloní benestant hi juga un paper decisiu, però alguna cosa em diu que, efectivament, tenim un país tan petit, tan petit, que des d’un xalet de la Costa Brava sempre es veu el xalet veí.
