L'"abdicació" a mitges de Josep Antoni Duran Lleida ha posat de relleu l'absoluta manca d'estratègia de l'etern líder d'Unió, totalment venut pels suposats promotors d'una tercera via que no arriba mai. Però el més sorprenent és que també ha deixat al descobert l'engany colossal en què viu el magma polític, financer i mediàtic madrileny respecte a la situació real de la societat catalana. Ha estat especialment significatiu l'editorial del diari més monàrquic de la capital d'Espanya, que fa una previsió electoral totalment delirant per a una hipotètica UDC en solitari: "un Duran que tindrà el suport de bona part de les classes mitjanes pactistes i de l'empresariat". És que no coneixen ningú a Catalunya que els expliqui la realitat?

Fa pocs dies, un membre del Govern comentava, en privat, que UDC està caient acceleradament en l'independentisme "a partir d'un procés de decantació". Cap dels dos consellers d'UDC, ni tampoc la vicepresidenta no han manifestat la més mínima dissensió respecte Artur Mas i les bases d'Unió, al llarg de tot el territori, són indistingibles de les de CDC. És Duran qui s'ha quedat amb zero base social, fins i tot dintre del seu partit. Duran no és prou boig com per encapçalar una candidatura en aquestes condicions.

Així doncs, com poden creure a Madrid que Duran té un gran suport entre les classes mitjanes de Catalunya? On han vist aquestes masses duranistes, per l'amor de Déu? Com pot ser que El País cregui que CDC és a punt d'enfonsar-se quan és el PSC qui pateix un procés implacable de nanificació i autodestrucció? Pensen que tancant els ulls en tindran prou per mantenir l'statu quo?

Està clar que, al llarg d'aquests últims anys, Josep Antoni Duran Lleida ha fet un extraordinari servei a Catalunya des de Madrid, encara que sigui involuntari. Bromes a banda, ha aconseguit prendre'ls el pèl a tots.