L'espanyolitat que aquest 12 d'octubre va fer cap a la plaça Catalunya va ser més simbòlica que una altra cosa. De fet, va ser un fracàs, i no per la quantitat -ridícula si es té present que suposadament representaven allò que també suposadament ens uneix- sinó per la qualitat d'alguns dels més sorollosos dels assistents. Només cal veure com va descriure Le Monde la posada en escena de la convocatòria.

Cares de José Maria Tempranillo amb barrets de la Legió, grupets de caps rapats que mai no ha passat un dissabte a l'esplai, abanderats del Casal Tramuntana aclamats per gent polida, endreçada, contenta i feliç de sentir-se legítimament espanyols es van barrejar aquest divendres amb el lideratge polític espanyolista que els ciutadans podran votar el proper 25N. No m'imagino la Merkel en manifestacions amb nostàlgics del Berlín del 1936, però Espanya fa relativament poquet que va acomiadar el seu dictador feixista mentre llanguia al llit, per cert, retratat pel seu gendre.

L'aplec del lloro negre va ser anecdòtic, colorista, sorollós, previsible i un desplegament policíac contundent i visible va evitar que qualsevol incident esclatés en aldarull. Tot plegat va oferir una imatge una mica freak a l'alçada de les declaracions del govern espanyol, dels vols rasants dels F18 de l'exèrcit a tocar del monestir de Ripoll i de les declaracions de la cort suprema de la Guàrdia Civil. Però no ens enganyem, la concentració del divendres és el que es coneix com a maniobra de distracció, un esquer.

Espanya fa molts anys que és un estat i la sap llarga. Mentre envien un circ a Barcelona la seva diplomàcia, política i financera, treballa de valent per vendre el seu missatge. Un missatge que podem assegurar que no és gens favorable als nostres interessos: Catalunya malbarata i, a més, volem fer un cop d'estat. La plaça de Catalunya va ser un parany, no ens refiem. Els del 12O no són els adversaris.