Una certesa i un dubte raonable sobre les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. Primer, la certesa. El vot de les bases del Consell per la República no decantarà la decisió que prengui Carles Puigdemont sobre la carpeta espanyola. Els afiliats que paguen religiosament la quota de l'entitat presidida per l'expresident, que han aconseguit els avals necessaris per forçar una votació per pronunciar-se sobre la investidura, parlaran i seran escoltats. Sens dubte. Fins i tot, podran complicar el relat de Junts si defensen el bloqueig i el partit veu aprofitables les contrapartides negociades amb el PSOE. Però les preferències que manifestin en la consulta d'aquest octubre seran un suggeriment i no una posició vinculant per a Waterloo, que ara també compta amb crítics en l'estructura de l'exili.

Fixada la certesa, torn per al dubte raonable. El preu de la investidura que han fixat les forces independentistes -com era de preveure, per separat- es podrà cobrar íntegrament per avançat? Abans de desgranar una resposta, una síntesi ràpida de les condicions. ERC dona per descomptada l'amnistia, exigeix el traspàs integral de Rodalies, demana atendre el dèficit fiscal i proposa que la legislatura espanyola serveixi per pactar com hauria de ser un referèndum d'autodeterminació. Junts comparteix la demanda d'una llei d'amnistia, fa bandera del requisit per convertir el català en llengua oficial de la UE -després que la suma d'esforços hagi permès que al Congrés es fes el salt a la pluralitat lingüística- i també posa sobre la taula un mecanisme de mediació i verificació que permeti auditar els pactes subscrits. Les dues formacions comparteixen carpetes i bona part de l'agenda, però negocien sense coordinar-se. 

Es poden lligar tots aquests acords, doncs, abans del 27 de novembre, data màxima en què Sánchez s'hauria de convertir en president, amb la fiabilitat que s'hauran resolt tots els serrells? No és gens senzill. I no només pel soroll associat a l'amnistia -diumenge hi haurà una manifestació a Barcelona amb la plana major del PP i Vox- i la dificultat de fixar-ne el perímetre en un temps rècord, sinó per la complexitat d'atendre concrecions també en les qüestions sectorials, del finançament a la gestió dels trens, passant pel reconeixement de la llengua a Europa. 

Caldria tenir present, per interpretar correctament les demandes sobiranistes en el curt termini, que ERC i Junts són lluny de fixar el referèndum com a condició prèvia, per molta gesticulació parlamentària que facin i esglais s'escoltin a Madrid. Volen, això sí, disposar d'un mínim camí transitable per a l'autodeterminació per atendre una parròquia minvant en les cites electorals. Ningú pretén estripar les cartes abans d'hora sinó treure el màxim profit del repartiment d'influències que van deixar les eleccions del 23 de juliol.

I l'aritmètica convida l'independentisme a jugar fort i sumar complicitats -també la dels comuns-, però el relat de la pressió no hauria d'amagar els esculls que implica satisfer la lletra petita de les exigències. De l'amnistia -amb el nom que tingui-, però també del traspàs de Rodalies, carpeta que ha entrat de ple en el marc de la negociació. Ara que es proposen debats monogràfics al Parlament mentre s'acumulen les incidències, és pertinent tenir present que un traspàs ordenat i satisfactori de la xarxa ferroviària exigeix més col·laboració que pressa. Gestionar des de la proximitat sense la garantia dels recursos adequats seria un regal enverinat. Es repeteix que l'independentisme ha de cobrar per avançat, però també hauria d'aconseguir cobrar el que pertoca. De frustracions acumulades, el darrer lustre n'és ple.