El procés independentista és de cocció lenta. El nou Estat està arribant, però ho fa en Rodalies. Literalment, molts cops. I la cosa demana paciència. Paciència a tots plegats. De fet, si s'accepta com a bona la data de l'11 de Setembre de 2012 per assenyalar l'inici de facto del procés, que va donar pas a les eleccions al Parlament del 25 de novembre, la primera campanya iniciada en aquesta nova fase va ser la de "Keep calm and speak Catalan", ideada per @ganyet el 4 de desembre. "Keep calm", doncs.

I és que l'independentisme clàssic ha hagut de tenir molta paciència. Molta paciència amb aquells que feia quatre dies que havien pactat el Plan Hidrológico Nacional amb el PP, i molta paciència amb aquells que creien que els nens d'Olot no aprenien prou bé el castellà. I, més recentment, amb aquells que feien bandera del #tenimpressa com si un esperit maligne els hagués posseït.

L'independentisme clàssic, perseverant, ara veu amb estupefacció com els qui fa quatre dies que han caigut del cavall proclamen: no hem guanyat a Barcelona, el procés és mort. I n'hi ha que, fins i tot, tenen la barra de dir-ho des de les posicions més espanyolistes imaginables.

CiU ha perdut Barcelona, però governarà la Diputació amb ERC. Paciència, doncs, Ni tot és blanc, ni tot és negre. Feu-vos passar l'emprenyada com vulgueu, perquè el tremendisme no porta enlloc. Agafeu el veler, esbraveu-vos i, quan us hageu calmat, torneu. El procés us necessita a tots.

Paciència, també, als delerosos de tocar cuixa. D'acord que heu fet fora la dreta i bla-bla-bla. Però esteu a vots-llum de canviar l'stablishment espanyol. D'acord que alguns vau anar a encerclar La Caixa, però els 12 milions de deute -legítim, aquest sí- als bancs bé que s'hauran de pagar d'alguna manera o altra.

Si una cosa va ensenyar-nos la Via Catalana és que la tieta carca no tenia cap mena d'inconvenient en donar-se la mà amb el noiet alternatiu, amb el gendre socialdemòcrata o amb la jove ecologista. De la mateixa manera que en Pablo no té cap mena de problema en retre vassallatge al Felipe. Menys crítiques gratuïtes i viscerals, i més perspectiva.

Aquests dies de gran soroll mediàtic, l'independentisme clàssic -digui's ERC, digui's CUP, digui's bases populars de CDC i UDC- resta mut. Sabedor que el temps posa les coses al seu lloc, somriu per les primeres picades d'ullet d'Ada Colau al procés.

I tot plegat perquè, tinguem-ho clar, no anem a construir una mini-Espanya més controlable per a un grapat de famílies. Ens ho estem qüestionant tot. I l'statu-quo, en aquest qüestionament global, és evident que serà modificat. Molt, o poc, depèn de quants vots obtingui el 27-S cada tendència independentista. Tan senzill, i tan complicat alhora. Paciència.


[twitterfollow]bernatff[/twitterfollow]