L'existència -o no- del poble català com a subjecte propi és el punt de partida per a qualsevol oferta política en aquest país. És a partir d'aquí que, sobre aquesta societat identificable, es poden plantejar els programes polítics que oscil·laran -com a qualsevol altra democràcia del món- entre la dreta i l'esquerra, si seguim la classificació convencional. A més, en el cas català, qualsevol partit haurà de proposar una relació amb Espanya, que pot anar des del bon veïnatge entre estats fins a qualsevol fórmula d'integració subestatal.

D'aquesta descripció només en queden al marge, voluntàriament, dos partits, que disposen de 28 escons al Parlament. PP i Ciutadans creuen que el poble català no existeix i que, per tant, als catalans només se'ls ha d'oferir un programa parcial en les matèries que, en cada moment, vulguin ser transferides -graciablement- des del Congrés dels Diputats.

Aquest no és el cas del PSC, que sí creu que el poble català és una realitat política determinada i determinable. La seva oferta és de tipus federal, però això és irrellevant en aquest moment del procés. El fet bàsic és que el PSC articula la seva acció política sobre un poble que el PSOE afirma, rotundament, que no existeix. Es tracta d'un desacord profund, essencial, total... Perquè, òbviament, si el poble català no és, el PSC tampoc no pot ser. O sigui que ha arribat el moment en què els socialistes catalans hauran de triar entre dues realitats incompatibles: Catalunya i el PSOE. Inajornable.