Només un país tan estrany com Catalunya -on un Eix transversal es fa dos cops- es pot veure com el PSC debati, abans que CiU, obertament sobre la independència. La incontestable intel·ligència política de Miquel Iceta ha parat l'orella al corrent polític català, i el think tank dels socialistes que presideix va celebrar aquest divendres un interessantíssim seminari sobre el dret a decidir i els camins de la sobirania. Membres de l'staff socialista debatent sense vergonyes sobre la independència! Dirigents del politburó de Nicaragua posant en problemes els convidats del PSOE que abans que socialistes són espanyols! Ni la fe del convers em feia creure en miracles com aquests!

Durant la jornada, plena de debats i ponències assenyades, rigoroses i a pit descobert, van desfilar juristes quebequesos, politòlegs escocesos, polítics com Joan Ridao,  catedràtics com Ferran Requejo i experts espanyols en la matèria. Cap d'ells, només l'exministre Francisco Caamaño -una nota exòtica-, va posar en dubte l'essència democràtica del dret a decidir. De fet, la majoria de ponents va plantejar un escenari de transició cap a una independència del segle XXI.

La idea general que va transpirar durant tota la jornada fou que per encetar un procés d'independència calen quatre coses. Primera, una àmplia majoria social que hi doni suport. Pel que sembla el CEO ja certifica demoscòpicament aquesta majoria. Una majoria que s'incrementarà amb el fracàs batejat amb deliri com a "pacte fiscal". En segon terme, la internacionalització del conflicte. En tercer lloc, la  transversalitat de la idea de la independència en els partits polítics. I en quart terme, un líder que catalitzi el procés. Com diria Requejo "l'Àlex Salmond català”, és a dir, el reducte atàvic de la síndrome maciànica de la política catalana.

De les quatre, només en tenim una i, de moment, només és virtual. Tant se val, la donem per bona. Amb les altres, ens hem encantat i no en complim ni una. I tot això ho debateren durant tot un dia els socialistes, aquells que el seu líder albira una Catalunya independent com una “Catalunya més pobra i petita”. Com deia la meva àvia, dona honesta i addicta a la tònica, que el pecat es faci encara que el faci el diable. Ara sí que podem dir que #jasommajoria.