La fireta és la mida del país que tenim. És el problema de seure en una taula per manar i adonar-te que ets una gestoria amb certa simbologia. Només tens poder per dur la remesa de les nòmines al banc un cop el veritable amo l'ha signada, conformada i segellada. I, a més, mires de fer-ho aviat, no fos cas que l'interventor estigui esmorzant i el xicot en pràctiques de la finestreta tingui el dia ximple i no pari de posar pegues.

Per això, quan s'esdevé l'oportunitat es munta un tinglado, amb logotips, compareixences i amb un nom que atorgui certa pàtina que es cou alguna cosa important. Per exemple, una cimera. Per uns moments organitzes un acte d'estat amb la imatge protocol·lària d'un Liceu, però amb la fortalesa d'un teatret de putxinel·lis comprat en una botiga de xinesos de Badalona.

Convides els amics de facultat, els del gimnàs i la casta d'aquest petit teatret de set vegueries. En un palau rònec -símbol històric d'uns vividors-, curses invitació per a aquells que també aspiraven a la gestoria i no van treure prou nota a l'examen i ara s'han de conformar a fiscalitzar si el gestor porta bé les nòmines al banc. Un cop tens tot això, hi afegeixes uns quants mossos amb anoracs ben vistosos i un càtering frugal, i llestos.

Després de set hores de festa arribaran els resultats; els quals, de fet,  no importen. No cal organitzar una cimera per concloure que s'ha de flexibilitzar el món dels autònoms i les pimes, per empènyer el corredor mediterrani, gestionar l'aeroport del Prat, potenciar la formació professional o racionalitzar els impostos. Qualsevol que rondi per Catalunya els darrers deu anys farà deu anys que escolta el mateix rotllo. Al capdavall, si fas un cop d'ull de tot el que proposes per sortir de la misèria, saps que res no és a les teves mans, sinó a les de l'amo. I aquest no afluixa la mosca si no té una febrada molt alta i tu ets l'únic que té l'antipirètic o bé el mates i intentes que no ressusciti.

Però, de moment, hem fet els Pastorets, ens hem distret i ens hem entretingut jugant a les nines amb personatges que s'han fet la barba d'or a còpia d'eternitzar els peatges. Lluís XIV, el Rei Sol, va imposar la moda de l'acte d'estat  -“l'Estat sóc jo”, deia cofoi- i quan menys estat es té, es té més síndrome de fer veure que ets el Rei Sol.  Per tant, entenc aquells que divendres li recordaven a l'amfitrió que l'estat, per desgràcia, no és ell.