Dijous al vespre, l’abadia de Montserrat va presentar a l’Auditori RBA el número especial del National Geographic -publicat per primer cop en català- dedicat a la institució amb motiu del Mil·lenari. Un acte nodrit de públic, que després va poder gaudir d’un exquisit còctel a la terrassa. Entre els presents hi era Enric Millo, que va estar molt conversador entre els grupets que es van formar a la terrassa on l’editor Ricardo Rodrigo feia d’amfitrió. La seva assistència a l’acte no era anecdòtica i forma part de la nova vida de l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya.
Montserrat és una connexió molt important en la vida de l'exdirigent de CiU -després va fer el salt al PP-, que va perdre a la seva dona fa un any i mig després d’un càncer demolidor. Es deia Montserrat i tots dos eren assidus de la muntanya. Una pèrdua que ha aclaparat el polític, que assegura que no hauria superat l'embat sense l’ajut de la fe.
Millo passa el seu dol. També un cert dol polític després de les grans ferides del procés. Ahir explicava que viure a Catalunya se li va fer impossible en els moments posteriors a l’octubre del 2017. Anar a un restaurant o al cine esdevenien activitats de risc, segons ell. El paper de l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya va ser erosionador, com controvertides van ser les seves actuacions aquella tardor i els temps posteriors.
La seva intervenció en el judici del procés, quan va ser molt dur amb els dirigents independentistes processats, no se li ha perdonat. En seu judicial no va mostrar la més mínima empatia amb els processats i va explicar la "trampa del Fairy", que consistia a ruixar el terra amb aquest sabó perquè els agents rellisquessin. Un cop a terra, segons ell, els votants els colpejaven al cap. Pel que es veu, Millo tampoc va somatitzar bé el que foren aquells moments convulsos. La malaltia posterior de la dona segur que tampoc hi va ajudar.
La fe i la seva responsabilitat com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia l’han sostingut. Una tasca, aquesta, que no li va ser oferida per la direcció del PP. Va ser una trobada en un aeroport amb Juan Manuel Moreno Bonilla, el president de la Junta, la que va obrir aquesta porta. Moreno, amb qui Millo sintonitza en sensibilitat política -i complicitats sorayistes, ja que tots dos eren molt propers a l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría- li va oferir un càrrec que va considerar ideal per a l’exdelegat.
A mesura que el procés ha quedat enrere, les visites de Millo a Catalunya han estat cada vegada menys incòmodes. Durant molt de temps, l’exdelegat tenia protecció -de la Policia Nacional- cada vegada que arribava a Barcelona. Una escorta que continua tenint a disposició. Encara ara topa amb algun comentari desagradable pel carrer, però sembla que la "nova normalitat" que pregona Salvador Illa també es percep en el termòmetre d’hostilitat que envoltava Millo.
Records de la pax pujoliana
En les converses del còctel, Millo es va trobar amb antics diputats catalans amb qui va compartir legislatures, com el socialista Higini Clotas, o amb l’exconseller Jordi Baiget. El dirigent del PP va recordar els temps en què era militant d’Unió Democràtica i diputat, sent portaveu adjunt de CiU. Eren entre 1995-2003, els darrers anys de la presidència de Jordi Pujol. Les eleccions del 1999 van ser molt ajustades i Pujol va poder mantenir la majoria amb el suport d’un sol escó de més enfront una possible alternativa liderada per Pasqual Maragall. Allò va anar de 2.000 vots, com va recordar amb precisió Baiget.
Aquella legislatura va ser d’infart. L’any 2001, Maragall va presentar una moció de censura i al grup de CiU es van viure moments de tensió. En aquell moment, Millo mantenia relacions tenses amb la direcció de Josep Antoni Duran Lleida i va arribar a circular el rumor que l'ara alt càrrec a Andalusia podia ser el vot que li faltava a Maragall. El mateix Pujol es va inquietar i va reunir-se amb ell en privat. El va tranquil·litzar de seguida. Seria més endavant que, després d’abandonar UDC i la política activa, Josep Piqué el cridaria de nou per intentar una operació de catalanisme impossible al PP. Ahir el record d’aquells anys va ser rememorat, potser amb més nostàlgia de la que els protagonistes confessarien.
El proper desembre, Millo organitzarà una mena de romeria a l’abadia, amb la visita al monestir de la Verge de Montserrat que hi ha a Sevilla. Una veneració poc coneguda que va néixer a finals del segle XVI per part d’un grup de comerciants catalans establerts a Sevilla que feien negocis amb Amèrica. La Montserrat andalusa, blanca i dolorosa, pujarà a la muntanya sagrada de la mà d’Enric Millo, qui sap si escortant sentiments contradictoris.
