Làmpades d'aranya, columnes de marbre rosat coronades per capitosts daurats, estovalles blanques impol·lutes. Escenari barroc, diran els amants de la sobrietat. Gabriel Rufián vesteix avui camisa. Popular fins ara per parlar sense pèls a la llengua, no defugir el cos a cos verbal i flirtejar sovint amb la provocació, els que han seguit en els darrers anys la seva trajectòria política coincideixen ara en dir que en aquesta arrencada de campanya està "desconegut".

Una conferència al Palace és el laboratori perfecte per a un dirigent expert en el regat curt en la dialèctica que explora ara situar el pes en el gruix argumental més que en l'estridència de les declaracions pretesament no elegants. En un moment de pugna per l'hegemonia abanderant l'anomenada via possibilista sobre la base del diàleg, ERC intenta acomodar el seu candidat a aquest context conscient que, evidentment, Rufián és Rufián. I s'ha posat camisa i vestit, d'acord, però no corbata.

En tot cas, si del que es tracta és de diferenciar-se de l'estratègia de xoc i confrontació d'una part de l'independentisme, el candidat ha d'anar a joc. I aquí està ell, amb l'ai al cor per fer realitat les enquestes que auguren una victòria -l'espina del 21-D pesa-, fent equilibris entre la seva tendència natural al llenguatge mordaç i la necessitat d'exhibir un perfil que no generi anticossos entre el votant d'ordre. 

Me han pasado esto por whatsapp y no me extraña que echen a este tío. pic.twitter.com/apiX1OEZea

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) 10 d’abril de 2019

Més avesat al to lineal que no pas a la cridòria en els mítings, Rufián compassa el discurs, principalment, situant la mà esquerra sobre el cor cada vegada que explica un compromís de la seva candidatura. I ho fa amb un moviment lent, però clavant la mirada en els seus interlocutors, a qui vol explicar per què ERC i no el PSC ha de guanyar aquestes eleccions i per què són els republicans la clau perquè Pedro Sánchez no s'aliï amb Albert Rivera.

Tot plegat, amb unes formes allunyades del Rufián de les samarretes reivindicatives al Congrés i de la criticada llengua viperina per part dels dirigents dels grans partits espanyols que l'han patit. Però Rufián és Rufián. Inevitablement, el seu to irreverent i impugnatori pel qual se l'ha conegut fins ara, s'escola en un discurs acotat pels extrems per allunyar qualsevol risc de moure's de la pretesa centralitat que s'intenta transmetre. En joc estan 300.000 votants que dubten entre votar Junts per Catalunya o ERC. Interessa atraure als que se senten més còmodes amb Marta Pascal o als que consideren inevitable dosis de xoc amb l'Estat?

Es diu que és moderat algú que defuig dels excessos, però tot a la vida funciona per comparació. Va deixar dit Ciceró que "la temprança és un gran capital". I potser sí que en moments d'entorns recarregats i d'escalades verbals que incendien el ring polític, acollir-se al menys és més ajuda.