21
de març
de
2021, 07:50
Actualitzat:
22
de març,
9:41h
Tot el que va passar entre el 15 de març i el 30 d'abril del 2020 a la Casa dels Canonges és el resum més precís de la presidència de Quim Torra. Ell mateix s'encarrega de relatar-ho a Les hores greus (Símbol Editors), un volum de memòries sobre els pitjors dies de la pandèmia en el qual no s'estalvia detalls. Hi parla de les desavinences entre Junts i ERC, amb ell volgudament aïllat de les pugnes entre socis independentistes; hi descriu les gestions al límit per proveir els hospitals sanitaris i afrontar els milers de contagis, traduïts en desenes de morts cada dia; i hi consigna el trencament emocional fruit de la gravetat del moment. És un Torra dèbil, en el sentit ampli de la paraula, que es trenca sovint. Superat per la situació, sol a la Casa dels Canonges, afectat pel xoc de la pandèmia, preocupat per la família i distanciat dels membres del Govern.
Aquests són els principals elements d'un relat que, com ja va passar amb les memòries de Carles Puigdemont, ha impactat en les relacions entre Junts i ERC.
- Enmig de la tempesta política. Torra va arribar a Palau després que Puigdemont, des de Berlín, el designés com a successor. Assegura no tenir clares les raons de la tria, i assenyala que el fet de no ser "conspirador" ni "adulador" li va permetre tenir una relació "respectuosament distant" amb ell. Dos anys en el càrrec li serveixen, això sí, per arribar a una conclusió: "No estava preparat per la crueltat de la política catalana". Se sent decebut per no haver "avançat" cap a la independència, i assumeix que la solitud protagonitzada durant la seva presidència era per allunyar-se de tot allò que ell pensava que era un "engany" al mandat de l'1-O. En el dietari no es recull cap conversa a soles amb Puigdemont. Fins i tot hi ha un moment que Albert Batet li trasllada que s'han de "replantejar" les reunions de Junts de cada matí, i Torra interpreta que és un missatge de part de l'expresident. Si hi havia comunicació directa, no apareix.
- Distància amb el seu partit. Torra es va incorporar com a independent a la candidatura de Junts per Catalunya i, quan Puigdemont el converteix en un partit polític al marge del PDECat, decideix no fer-se'n militant. Al llibre es poden interpretar unes quantes clau del motiu real. Carrega contra les reunions matinals de Junts perquè són "politiqueria", i consigna que en alguna d'elles es dedica a solucionar carpetes pendents abans que atendre els debats. Marc Castells, alcalde d'Igualada, no en surt ben parat: el president lamenta el seu silenci quan li demana un pla específic per a la ciutat. Àngels Chacón, a qui acabaria cessant al setembre, apareix com algú que només sap "repartir culpes" quan se li demanen explicacions sobre aspectes empresarials.
El 30 de març, en una trobada de Junts, perd la paciència. "Plantejo la possibilitat que hi hagi un responsable únic del pla de tests. Els consellers no ho veuen clar. Deuen témer perdre algun tipus de competència, ves a saber! Responc bruscament i acabem la reunió". També hi ha un moment en què, posant el retrovisor, rememora el moment en què proposa exercir l'autodeterminació com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. El silenci -sobretot des de Junts- el defineix com a "lovecraftià".
- Aragonès i Torrent, en la diana. Ni el vicepresident ni el president del Parlament apareixen en termes elogiosos al llarg del relat. Al primer li retreu tenir un paper "passiu" i "absent" en les reunions, així com atribuir-se aspectes com la reactivació del teixit industrial. La situació deriva en un intercanvi pujat de to de missatges que no serà, precisament, l'últim. Al segon li fa extensiva una llista de greuges encara més extensa. Des de la investidura fallida de Puigdemont -el pecat original d'ERC en l'anterior legislatura, a ulls de Junts- fins a les traves perquè pugui comparèixer telemàticament al Parlament, passant per la pèrdua de la seva condició de diputat. "No entendré mai com l'octubre del 2017 estava ell i tants d'altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S'ho creien o no s'ho creien?", reflexiona.
Torra recorda unes paraules de Torrent de la tardor del referèndum en les quals deia que, qui no estava disposat a assumir riscos, s'havia "d'apartar". "Fins on pretenien anar? I ara, on volen realment anar? Es pot continuar en política fent dos discursos tan diferents en només sis mesos? És per la presó? És pel risc de veure frenada la carrera política? Per què?", es pregunta. A Bernat Solé, conseller d'Acció Exterior, li retreu que "corri a fer-se entrevistar" abans de la presa de possessió. "Per què a aquests polítics els agrada sortir a tot arreu?", remarca, fent ús de la tercera persona. Amb Ester Capella -Justícia- les discussions són per la situació dels presos polítics.
- Esclat i "guerracivilisme". El 23 de març, Torra mostra el seu enuig amb els consellers. Ho fa en una reunió del consell executiu, les deliberacions del qual són secretes. "Ja sé que no hem superat el recel atàvic entre els dos partits. Però ara tampoc? Ara que estem en la situació més greu en dècades, tampoc?". En aquella trobada, la consellera Alba Vergés ensenya un PowerPoint amb pronòstics "esgarrifosos". A Torra no li agradarà veure que aquestes previsions acaben arribant -sense ell saber-ho- als mitjans de comunicació al cap de només unes hores.
El "recel atàvic" descrit per l'expresident muta al cap d'unes pàgines en "guerracivilisme" quan descriu les dificultats que passa durant el mandat. "Les dinàmiques guerracivilistes han estat un obstacle insalvable", assenyala Torra, que assegura haver estat disposat a "arriscar el que calgués" per la independència. Les "confiances trencades", diu, ho fan impossible. Arriba a dir que "les persones han arribat a no parlar-se" i que a l'exili "no hi ha hagut manera d'abordar una estratègia conjunta". "Som presoners d'una fatalitat", resumeix.
- Ruptura emocional. El primer moment de trencament desconsolat de Torra és el 26 de març, en ple pic de creixement de la pandèmia. Arriba després d'un missatge de Mònica Terribas. "Ploro com només he plorat un altre cop a la meva vida: quan va néixer la Carola amb espina bífida. És una barreja de por, ansietat i angoixa. És un plor opressor, devorador i irrespirable", confessa. Es torna a trencar quan parla amb Laura Borràs el mateix dia, i amb Antonio Baños tres dies després. La psicòloga li recomana que plori "ordenadament". El terratrèmol emocional també afecta la seva relació amb el personal més proper, com Anna Figuera i Pere Cardús, que li presenta la dimissió. No l'accepta, tot i que en algun moment se sorprèn cridant-lo per telèfon a la Galeria Gòtica.
- Recompte de "punyals". Quan repassa la manca d'unitat independentista, explica un episodi metafòric que exemplifica la manera com viu la presidència. "Acostumava a demanar-li a la meva dona, a l'hora d'anar a dormir i un cop treta la camisa, que em retirés -amb tota la suavitat possible- els punyals que se m'havien acumulat a l'espatlla durant el dia. Avui que en veig la pila, que toca el sostre de l'habitació, esgarrifa. I n'hi ha de tots els colors", descriu. A les sessions de control al Parlament, per cert, les anomena "sessions de tortura". La incomoditat amb algunes de les obligacions del càrrec és manifesta al llarg del relat que fa dels dies de la pandèmia.
- El pols per les residències. Torra esperava la dimissió de Chakir el Homrani per la gestió dels centres de gent gran, però es troba amb el canvi de competències de Treball a Salut. En una entrevista a la SER, el president lamenta no haver "informat" de la millor manera sobre residències, i ràpidament el truca Aragonès. "Jo li he contestat que estic donant la cara per tot el Govern i que ja està bé, que la gestió no ha estat a l'alçada i que si no som autocrítics enganyaríem la gent. No estic disposat a mentir", reconstrueix. Els missatges durs amb el vicepresident per aquest cas continuen amb l'exigència d'un pla de xoc que, finalment, acaba assumint Yolanda Lejardi, a qui elogia.
- Els experts, al centre. Josep Maria Argimon i Oriol Mitjà són dos noms que sobrevolen el dietari. El primer apareix com un home de la màxima confiança del president, implicat en l'arribada de material sanitari i amb contacte directe amb Palau. Amb el pas dels mesos, Borràs l'assenyalarà en campanya com a conseller de Salut si guanya les eleccions. Mitjà és l'encarregat d'elaborar el pla de desconfinament, tot i que el primer nom que considera Torra és el del doctor Bonaventura Clotet, que ho declina.
L'epidemiòleg, estrella mediàtica i obertament enfrontat a Aragonès, es queixa que l'equip de Vergés no li fa cas. El president observa amb malestar com Joan Guix, secretari de Salut Pública i una de les veus que abans de la pandèmia més va menystenir la malaltia, presenta un pla en quatre fases de desconfinament del qual no en tenia coneixement directe. La gestió dels egos no sempre és senzilla.
- Ada Colau, una alcaldessa "líquida". La ironia presideix els fragments en què Torra parla de Colau, a qui presenta com a "estimadíssima". L'alcaldessa li demana fer alguna cosa amb les residències a Barcelona, i el president li acaba demanant que ajudi el Govern i prometent-li que Aragonès es posarà en contacte amb ella. Al vespre s'envien missatges molt durs. "Com és habitual, mai té la culpa de res. És un prodigi de la política. L'alcaldessa líquida. Li reclamo per què no aproven la renda bàsica, ara que manen, i em contesta preguntant-me com ho pagarem si no cobrem impostos", escriu. La resposta de Torra: "Doncs endeutant-nos fins a les celles". El president defineix el PSC i els comuns com a "lacais" dels seus "amos" madrilenys. "Els comuns em superen", arriba a sentenciar.
- Del president Sánchez al president Bartlet. Pedro Sánchez apareix com un dels principals antagonistes del relat. No accepta el confinament total, aplica un "155 sanitari" i converteix les reunions amb els presidents autonòmics en pràcticament un monòleg. En un moment del llibre, Torra recupera la sèrie The West Wing, que relata una presidència fictícia dels Estats Units al voltant de la figura de Josiah Bartlet. Una sèrie idealista, poc probable al món real, però que s'ha convertit en una icona. En un episodi -Let Bartlet be Bartlet-, tot l'equip que l'acompanya arriba a la conclusió que l'únic que necessita la seva presidència és que sigui ell mateix. Torra el veu la nit del 9 d'abril i arriba a la conclusió que no sap si és el millor capítol per veure. Hauria fet el president Bartlet un dietari com aquest, només uns mesos després d'abandonar el càrrec?
Aquests són els principals elements d'un relat que, com ja va passar amb les memòries de Carles Puigdemont, ha impactat en les relacions entre Junts i ERC.
- Enmig de la tempesta política. Torra va arribar a Palau després que Puigdemont, des de Berlín, el designés com a successor. Assegura no tenir clares les raons de la tria, i assenyala que el fet de no ser "conspirador" ni "adulador" li va permetre tenir una relació "respectuosament distant" amb ell. Dos anys en el càrrec li serveixen, això sí, per arribar a una conclusió: "No estava preparat per la crueltat de la política catalana". Se sent decebut per no haver "avançat" cap a la independència, i assumeix que la solitud protagonitzada durant la seva presidència era per allunyar-se de tot allò que ell pensava que era un "engany" al mandat de l'1-O. En el dietari no es recull cap conversa a soles amb Puigdemont. Fins i tot hi ha un moment que Albert Batet li trasllada que s'han de "replantejar" les reunions de Junts de cada matí, i Torra interpreta que és un missatge de part de l'expresident. Si hi havia comunicació directa, no apareix.
- Distància amb el seu partit. Torra es va incorporar com a independent a la candidatura de Junts per Catalunya i, quan Puigdemont el converteix en un partit polític al marge del PDECat, decideix no fer-se'n militant. Al llibre es poden interpretar unes quantes clau del motiu real. Carrega contra les reunions matinals de Junts perquè són "politiqueria", i consigna que en alguna d'elles es dedica a solucionar carpetes pendents abans que atendre els debats. Marc Castells, alcalde d'Igualada, no en surt ben parat: el president lamenta el seu silenci quan li demana un pla específic per a la ciutat. Àngels Chacón, a qui acabaria cessant al setembre, apareix com algú que només sap "repartir culpes" quan se li demanen explicacions sobre aspectes empresarials.
El 30 de març, en una trobada de Junts, perd la paciència. "Plantejo la possibilitat que hi hagi un responsable únic del pla de tests. Els consellers no ho veuen clar. Deuen témer perdre algun tipus de competència, ves a saber! Responc bruscament i acabem la reunió". També hi ha un moment en què, posant el retrovisor, rememora el moment en què proposa exercir l'autodeterminació com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. El silenci -sobretot des de Junts- el defineix com a "lovecraftià".
- Aragonès i Torrent, en la diana. Ni el vicepresident ni el president del Parlament apareixen en termes elogiosos al llarg del relat. Al primer li retreu tenir un paper "passiu" i "absent" en les reunions, així com atribuir-se aspectes com la reactivació del teixit industrial. La situació deriva en un intercanvi pujat de to de missatges que no serà, precisament, l'últim. Al segon li fa extensiva una llista de greuges encara més extensa. Des de la investidura fallida de Puigdemont -el pecat original d'ERC en l'anterior legislatura, a ulls de Junts- fins a les traves perquè pugui comparèixer telemàticament al Parlament, passant per la pèrdua de la seva condició de diputat. "No entendré mai com l'octubre del 2017 estava ell i tants d'altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S'ho creien o no s'ho creien?", reflexiona.
Torra recorda unes paraules de Torrent de la tardor del referèndum en les quals deia que, qui no estava disposat a assumir riscos, s'havia "d'apartar". "Fins on pretenien anar? I ara, on volen realment anar? Es pot continuar en política fent dos discursos tan diferents en només sis mesos? És per la presó? És pel risc de veure frenada la carrera política? Per què?", es pregunta. A Bernat Solé, conseller d'Acció Exterior, li retreu que "corri a fer-se entrevistar" abans de la presa de possessió. "Per què a aquests polítics els agrada sortir a tot arreu?", remarca, fent ús de la tercera persona. Amb Ester Capella -Justícia- les discussions són per la situació dels presos polítics.
- Esclat i "guerracivilisme". El 23 de març, Torra mostra el seu enuig amb els consellers. Ho fa en una reunió del consell executiu, les deliberacions del qual són secretes. "Ja sé que no hem superat el recel atàvic entre els dos partits. Però ara tampoc? Ara que estem en la situació més greu en dècades, tampoc?". En aquella trobada, la consellera Alba Vergés ensenya un PowerPoint amb pronòstics "esgarrifosos". A Torra no li agradarà veure que aquestes previsions acaben arribant -sense ell saber-ho- als mitjans de comunicació al cap de només unes hores.
El "recel atàvic" descrit per l'expresident muta al cap d'unes pàgines en "guerracivilisme" quan descriu les dificultats que passa durant el mandat. "Les dinàmiques guerracivilistes han estat un obstacle insalvable", assenyala Torra, que assegura haver estat disposat a "arriscar el que calgués" per la independència. Les "confiances trencades", diu, ho fan impossible. Arriba a dir que "les persones han arribat a no parlar-se" i que a l'exili "no hi ha hagut manera d'abordar una estratègia conjunta". "Som presoners d'una fatalitat", resumeix.
- Ruptura emocional. El primer moment de trencament desconsolat de Torra és el 26 de març, en ple pic de creixement de la pandèmia. Arriba després d'un missatge de Mònica Terribas. "Ploro com només he plorat un altre cop a la meva vida: quan va néixer la Carola amb espina bífida. És una barreja de por, ansietat i angoixa. És un plor opressor, devorador i irrespirable", confessa. Es torna a trencar quan parla amb Laura Borràs el mateix dia, i amb Antonio Baños tres dies després. La psicòloga li recomana que plori "ordenadament". El terratrèmol emocional també afecta la seva relació amb el personal més proper, com Anna Figuera i Pere Cardús, que li presenta la dimissió. No l'accepta, tot i que en algun moment se sorprèn cridant-lo per telèfon a la Galeria Gòtica.
- Recompte de "punyals". Quan repassa la manca d'unitat independentista, explica un episodi metafòric que exemplifica la manera com viu la presidència. "Acostumava a demanar-li a la meva dona, a l'hora d'anar a dormir i un cop treta la camisa, que em retirés -amb tota la suavitat possible- els punyals que se m'havien acumulat a l'espatlla durant el dia. Avui que en veig la pila, que toca el sostre de l'habitació, esgarrifa. I n'hi ha de tots els colors", descriu. A les sessions de control al Parlament, per cert, les anomena "sessions de tortura". La incomoditat amb algunes de les obligacions del càrrec és manifesta al llarg del relat que fa dels dies de la pandèmia.
- El pols per les residències. Torra esperava la dimissió de Chakir el Homrani per la gestió dels centres de gent gran, però es troba amb el canvi de competències de Treball a Salut. En una entrevista a la SER, el president lamenta no haver "informat" de la millor manera sobre residències, i ràpidament el truca Aragonès. "Jo li he contestat que estic donant la cara per tot el Govern i que ja està bé, que la gestió no ha estat a l'alçada i que si no som autocrítics enganyaríem la gent. No estic disposat a mentir", reconstrueix. Els missatges durs amb el vicepresident per aquest cas continuen amb l'exigència d'un pla de xoc que, finalment, acaba assumint Yolanda Lejardi, a qui elogia.
- Els experts, al centre. Josep Maria Argimon i Oriol Mitjà són dos noms que sobrevolen el dietari. El primer apareix com un home de la màxima confiança del president, implicat en l'arribada de material sanitari i amb contacte directe amb Palau. Amb el pas dels mesos, Borràs l'assenyalarà en campanya com a conseller de Salut si guanya les eleccions. Mitjà és l'encarregat d'elaborar el pla de desconfinament, tot i que el primer nom que considera Torra és el del doctor Bonaventura Clotet, que ho declina.
L'epidemiòleg, estrella mediàtica i obertament enfrontat a Aragonès, es queixa que l'equip de Vergés no li fa cas. El president observa amb malestar com Joan Guix, secretari de Salut Pública i una de les veus que abans de la pandèmia més va menystenir la malaltia, presenta un pla en quatre fases de desconfinament del qual no en tenia coneixement directe. La gestió dels egos no sempre és senzilla.
- Ada Colau, una alcaldessa "líquida". La ironia presideix els fragments en què Torra parla de Colau, a qui presenta com a "estimadíssima". L'alcaldessa li demana fer alguna cosa amb les residències a Barcelona, i el president li acaba demanant que ajudi el Govern i prometent-li que Aragonès es posarà en contacte amb ella. Al vespre s'envien missatges molt durs. "Com és habitual, mai té la culpa de res. És un prodigi de la política. L'alcaldessa líquida. Li reclamo per què no aproven la renda bàsica, ara que manen, i em contesta preguntant-me com ho pagarem si no cobrem impostos", escriu. La resposta de Torra: "Doncs endeutant-nos fins a les celles". El president defineix el PSC i els comuns com a "lacais" dels seus "amos" madrilenys. "Els comuns em superen", arriba a sentenciar.
- Del president Sánchez al president Bartlet. Pedro Sánchez apareix com un dels principals antagonistes del relat. No accepta el confinament total, aplica un "155 sanitari" i converteix les reunions amb els presidents autonòmics en pràcticament un monòleg. En un moment del llibre, Torra recupera la sèrie The West Wing, que relata una presidència fictícia dels Estats Units al voltant de la figura de Josiah Bartlet. Una sèrie idealista, poc probable al món real, però que s'ha convertit en una icona. En un episodi -Let Bartlet be Bartlet-, tot l'equip que l'acompanya arriba a la conclusió que l'únic que necessita la seva presidència és que sigui ell mateix. Torra el veu la nit del 9 d'abril i arriba a la conclusió que no sap si és el millor capítol per veure. Hauria fet el president Bartlet un dietari com aquest, només uns mesos després d'abandonar el càrrec?