Aquest diumenge 1 de març de 2020 han entrat definitivament en marxa els nous títols de transport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Fa uns mesos se'ns va informar que la targeta més utilitzada, la T-10, passava a millor vida. Entre altres motius, es va esgrimir el fet que no l'estàvem utilitzant de la manera correcta. No l'estàvem fent servir per al propòsit pel qual s'havia dissenyat.

Qualsevol amb mínimes nocions de disseny, ciència o innovació sap que moltes vegades els avenços vénen a partir de l'error o d'una utilització no prevista d'un producte. En aquest cas entenc que l'autoritat considerava que la població estava perpetrant un abús i per tant, s'ha acabat compartir sense data de caducitat un títol de transport versàtil i prou assequible.

Així serà com els barcelonins i els habitants de l'àrea metropolitana sumarem un nou ingredient a còctel de nostàlgia al que ens han abocat els nostres dirigents polítics. La nostàlgia és un dels pitjors sentiments en política. No només et modifica el passat convertint-lo en un espai romànticament ideal sinó que t'impedeix avançar. Barcelona persegueix el passat i no el futur. I en termes de transport, no sembla que hi hagi excepcions.

La casualitat ha volgut que el mateix dia que representa que hem de celebrar l'adveniment de la T-Familiar –més targetes de cartó, no fos cas que tinguéssim sistemes de validació que a la resta d'Europa fa 15 anys que funcionen– a Luxemburg han decidit que el transport públic sigui universal i gratuït.

Això passa en un país amb una renda per càpita altíssima (i unes desigualtats extremes), però també és el racó d'Europa on més s'utilitza el transport privat. Solució? Transport públic gratuït. La crisi climàtica no ens permet excuses i tot esforç no és només obligatori sinó també urgent. I sí, comprenc que un país de 600.000 habitants com Luxemburg no és la nostra mesura.

Ara mateix la sensació dels usuaris de trens, busos i trams a Catalunya és que se senten, sobretot, damnificats. L'exemple més clar són unes Rodalies empobrides, amb retards i talls constants amb trams de via única perennes. Fa l'efecte que no hi ha aposta decidida i que tot són pedaços.

Jo no en sé prou. Segur que per culpa d'un ens superior, a qui voldria fer canvis no li és permès. Segur que els polítics ja voldrien però no poden. Però no ho entenc. No entenc com un dels eixos essencials de les properes dècades, el transport col·lectiu i no contaminant, no és al centre del debat i de les prioritats. No entenc com no s'hi posen tots els recursos. No comprenc (perquè no en sé prou) què es necessita. Diners? Hi són. Però en un altre lloc.

No fer servir el cotxe és a Catalunya una cursa d'obstacles. I l'usuari (per no dir el ciutadà) és empès a tenir un cotxe de benzina, que és símptoma i indicador econòmic del passat. Les solucions intermèdies solen ser dolentes en tots els sentits. La prohibició sense alternativa genera, almenys al primer moment, més desconcert i frustració que altra cosa. El canvi radical, clar i decidit és una necessitat.

Mentre això no passi continuarem instal·lats en la nostàlgia, en la curtor de mires. Si no som ambiciosos i trencadors com a país en temes com el transport, l'educació o la sanitat, em pregunto com ho podrem ser en tota la resta. Reclamem-ho tot. No ens conformem amb menys.