Fóra molt innocent pensar que els partits catalans prendran la iniciativa d'un procés sobiranista per si sols, jugant-se-la per conviccions. Però la manifestació de dissabte va servir per demostrar, des del carrer, que arriscar-se és, també, quedar-se quiet. Ja no serveix prometre futures balenes al cove català ni, encara menys, utilitzar l'espantall del PP per donar suport al PSOE -directament, o a través del PSC- des del poble més petit fins al Congrés dels Diputats. Els temps han canviat i entre la manifestació de 1977 i la de 2010 hi ha un món. No hi havia cap ingenu entre el milió llarg de catalans que van sortir al carrer aquest dissabte. Qui s'ho pensi, s'equivoca.

Així que els partits i candidats que hauran de competir d'aquí a tres o quatre mesos necessitaran una estratègia clara, sòlida i creïble per aconseguir el suport ciutadà. El vot catalanista s'ha posat molt car i, qui més qui menys, ja n'està tip de votar en blanc, al mal menor o amb l'agulla d'estendre al nas. Hi ha ganes de canvi, d'anar molt més enllà. I això es palpa una mica per tot arreu.

En definitiva, el pròxim Parlament de Catalunya haurà de fer història. Ho vulgui o no.