Fa anys que a Catalunya, en termes electorals, les pautes de vot més assentades es van capgirant i esvaint. Gairebé tot el que sabíem sobre el vot dels catalans i les catalanes ha anat quedant caducat. No fa gaire encara parlàvem de l’abstenció diferencial: els votants que participaven a les eleccions espanyoles però no a les eleccions al Parlament perquè, dèiem, les consideraven "de segon ordre". I, ja des de 2015, que allò es va acabar: ara les participacions són més elevades a les eleccions al Parlament. I encara més: sempre s’havia dit que si algun dia desapareixia aquest abstencionisme diferencial, les forces d’àmbit estatal podrien imposar-se a la Generalitat. I, com va deixar clar el 21-D de 2017, això no ha sigut el cas perquè l’abstencionisme diferencial que quedava es va mobilitzar de manera força repartida. Sobretot, per anar a votar a Ciutadans i Esquerra.

Ara el cadàver que veiem passar, en bona mesura, és el del vot dual. Tradicionalment, havíem detectat molts electors de CiU que, a les eleccions espanyoles votaven el PSC o, fins i tot, el PP. Era una de les característiques més estables del comportament polític català. Les forces d’àmbit només català eren percebudes com a menys útils per anar al Congrés dels Diputats. És el que li passa, per exemple, al valencianisme de Compromís o als partits sobiranistes de les Illes.

Darrerament, a Catalunya, aquest patró tradicional s’havia modificat. Però seguia en peu, amb nous protagonistes. El 2015 un bon nombre de votants d’ERC i la CUP que van apostar per la candidatura dels comuns que llavors encapçalava Xavier Domènech. De fet, tot apunta que aquella fou la clau de la victòria d’En Comú Podem a les eleccions espanyoles: un segment important de l’independentisme va apostar per l’oportunitat que obria l’emergència d’una formació com Podem en l’escenari estatal. Més d’un terç del vot de Domènech era obertament independentista, segons les enquestes. És una cosa que, per contra, mai no ha passat a unes eleccions al Parlament, ni amb Coscubiela ni amb Domènech.

És un patró que no van acabar d’entendre ni una part de l’independentisme, que es va dedicar a insultar tant com va poder a Podem i els comuns, ni tampoc una part de l’entorn d’En Comú Podem, que pensa que els seus mals resultats es deuen al que ells perceben com un excessiu acostament al sobiranisme.
 
Ara, però, ja no cal que l’entenguin perquè tot suggereix que s’ha esvaït. ERC ha aconseguit capgirar la seva tendència històrica i ha obtingut un resultat millor a unes eleccions espanyoles que no a les del Parlament. Tant en termes absoluts com relatius. Això només tenia un precedent, que són les eleccions espanyoles de 2004, quan la candidatura encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira va superar els 600.000 vots i va obtenir 8 diputats.

Podria ser, com llavors, el fruit d’un cicle ascendent del partit. Un partit que va construint –lentament- una hegemonia electoral en totes les eleccions. És l’únic partit competitiu en totes les arenes electorals a Catalunya: locals, estatals, catalanes i europees. Però hi ha una altra hipòtesi: la dinàmica política generada pel procés independentista i la repressió de l'Estat han contribuït a eixamplar el perímetre, però sobretot a compactar l’electorat sobiranista. En aquest nou context, amb presos polítics i exiliats, i l’Estat tancat en banda, el trànsit dels votants sobiranistes a les opcions d’àmbit estatal és més complicat. Fins i tot en el cas d’una llista encapçalada per algú tan compromès amb la qüestió antirrepressiva com Jaume Asens.

Podria ser, doncs, una transformació més estructural de l’electorat català. No tant pel que fa als alineaments de fons, sinó als patrons de vot més concrets. Això té diverses implicacions. D’entrada, els 15 diputats d’ERC i el fet que no hagin anat en detriment de Junts per Catalunya, que ha aguantat molt millor del que s’esperava, vol dir que hi haurà 22 diputats obertament independentistes al Congrés. El paper que poden tenir és limitat, probablement. Però en tot cas seran alguna cosa més que una anècdota, i aquesta presència dificultarà les temptacions que té el PSOE de mirar de governar com si no existís el sobiranisme català.