Una prova de la maduresa política de les bases socials del catalanisme és que els dos partits que han aprovat els últims pressupostos de la Generalitat són els que s'han disputat la victòria en les eleccions del passat diumenge, a gran distància dels altres. Uns comptes públics misèrrims que castiguen injustament una societat que veu com es deteriora la qualitat dels serveis socials, alhora que centenars de milers de treballadors del sector públic van perdent nivell de vida, any rere any.

Això vol dir que la demagògia que arriba des de la política de Madrid i de l'Espanya meridional té molt poques esquerdes de penetració en la societat catalana, que ha identificat correctament que el fil de crèdit que arriba del Banc Central Europeu passa pels despatxos de Madrid abans d'arribar aquí. I que, tot seguit, li apliquen un u per cent de recàrrec a les quantitats que decideix, de forma arbitrària, el govern del PP. De fet, el fet a estudiar és que un nou per cent dels catalans, encegats pel nacionalisme, votin pel partit de Mariano Rajoy, encara que els perjudiqui.

En definitiva, la societat catalana -almenys en la seva majoria- ha avaluat els problemes reals i, en conseqüència, ha decidit donar suport a les formacions polítiques que proposen solucions estructurals. Entre d'altres raons perquè és obvi que ningú no arreglarà els problemes dels catalans a costa dels seus privilegis.