L'editor d'A Contra Vent Quim Torra va glosar la importància d'una generació de periodistes republicans de gran valor literari i normalitzador de la llengua. Una premsa que “sembla escrita d'abans d'ahir”. Així mateix va explicar que el gran triomf del franquisme és haver-los perdut com a referents.

La llista és llarga (Xammar, Planés, Cabot, Tísner, Rahola, Peiró, Bellmunt..) i és que vora el 80% dels periodistes de l'època van haver-se d'exiliar i alguns, fins i tot, van ser executats. Per Torra, hi ha dues opcions, o triar els periodistes del catalanisme-cosmopolitisme-compromís (les tres ces “cabotianes”) o escollir els Sentís i Galinsonga “que ens han caigut a sobre”.

El periodista Vicent Partal va afirmar que la concessió de la medalla al mèrit del Treball a Carlos Sentís “ha servit per clarificar actituds” i que va ser un “magnífic exemple de la perversió de la professió”. Així mateix va admetre que li havia “impactat” la reacció d'alguns periodistes suposadament “progres” en lamentar les crítiques realitzades des de mitjans com VilaWeb o des del mateix Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Partal també va recordar que Sentís va ser franquista tant el 39 com el 50 i el 75 i que es “va tornar demòcrata quan era inevitable, fet especialment repugnant”. A banda, va coincidir amb el catedràtic d'Història, Josep Fontana, en assenyalar que la seva qualitat literària era ínfima. “Qui ha atorgat la medalla no tenia memòria, qui l'ha rebut no té vergonya” va concloure Fontana. La medalla, per cert, li va entregar un ministre socialista 70 anys després que Sentís entrés amb els feixistes per la Diagonal de Barcelona.