15
de març
de
2017, 20:30
Actualitzat:
16
de març,
11:21h
Aquesta setmana se sabrà, tret de bloqueig inesperat, el nom dels nous president i vicepresident del Tribunal Constitucional (TC). Si es fan bons els pronòstics, el conservador Juan José González Rivas té tots els números per esdevenir el successor de Francisco Pérez de los Cobos, que conclou el seu mandat. El nom de la magistrada catalana Encarna Roca també circula com a possible vicepresidenta. Fins a quin punt això suposaria algun tipus d’inflexió en el tribunal? Quina ha estat l’actuació dels magistrats catalans en el TC? Hi ha hagut una empremta catalana?
Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional de la UAB, va ser lletrada del Tribunal Constitucional entre 1994 i 1998. Segons ella, “la presència de magistrats catalans en el Tribunal Constitucional ha tingut una incidència mínima en la cultura jurídica de les sentències emeses per la institució. La petjada catalana no s’ha notat gaire”. Per Mercè Barceló, “la major o menor sensibilitat del TC pel que fa a descentralització o model territorial no ha tingut gaire a veure amb la presència o no de catalans en aquest òrgan”. Aquesta constitucionalista afirma que “fins entrats els anys noranta, predominava un component més professional que va canviar quan el tribunal es polititza molt, i que ja és una evidència més tard, amb el debat entorn l’Estatut”.
Barceló assenyala que “la construcció del model territorial d’Estat la fa a Espanya el Tribunal Constitucional. Només cal posar un exemple: a Alemanya, en 67 anys de Constitució, hi ha hagut entorn d’uns quaranta conflictes territorials entre els lands i la federació. A Espanya, uns vuitanta a l’any”. I en aquest context de conflictivitat, els magistrats catalans no hi han jugat un paper diferenciat. Un cop integrats en el TC, la majoria de magistrats catalans han acabat absorbits per la potent maquinària de l’Estat. Les grans decisions del TC sobre el procés han estat adoptades per unanimitat, amb el vot, per tant, dels magistrats catalans. Així va ser en la sentència 42/2014 del TC, del 25 de març, que anul·la la resolució de sobirania i del dret a decidir pel Parlament. I també en la decisió del febrer del 2017 per la qual el TC anul·la la resolució de la cambra catalana en què s’insta el Govern a convocar un referèndum.
Síndrome d’Estocolm? Mercè Barceló esmenta un altre factor a tenir en compte, que es podria anomenar “síndrome Aragón”, que seria la voluntat de fer-se agradable als sectors conservadors del tribunal, majoritaris des de fa anys. Fa referència a Manuel Aragón Reyes, el magistrat designat membre del TC per l’executiu de Rodríguez Zapatero. Aragón, amb fama de progressista –se citaven els seus estudis sobre Manuel Azaña-, va convertir-se en un maldecap pel govern quan es va alinear amb els jutges conservadors contra l’Estatut. Allò va ser l’inici de la crisi que va patir el tribunal. Aragón, si volia fer-se amb la presidència de l’organisme, tampoc no ho va aconseguir. L’aclimatació, sigui des d’una visió perifèrica, sigui des d’una d’ideològica, és una tendència difícil de combatre, tot i que hi ha diverses tipologies de catalans del TC.
Encarna Roca, de Catalunya Segle XXI al cor de l’Estat
La magistrada catalana Encarna Roca apareix en les travesses com a candidata sòlida a la vicepresidència. Va arribar al TC amb imatge de jurista progressista, proposada pel PSC i avalada també per CiU, però molt sovint ha afegit el seu vot a la majoria més conservadora i no ha mostrat cap fissura davant del procés català. En algun moment, el seu nom ha estat esmentat com a presidenciable. Roca és una civilista de prestigi, especialista en dret de família, honoris causa per la Universitat de Girona. Una distinció aquesta que va estar a punt de perdre després Va ser vicerectora de la Universitat de Barcelona i fou candidata al rectorat en les eleccions del 1986, quan va perdre.
A Encarna Roca la va “perdre” a ulls de molts observadors del TC la sentència sobre els toros, de la qual va ser ponent. Roca va pertànyer a l’associació Catalunya Segle XI, auspiciada per Pasqual Maragall l’any 1993 i que va ser el bressol de Ciutadans pel Canvi. Hi ha molt de recorregut entre la Roca de procedència maragalliana i la magistrada que l’octubre del 2016 va ser ponent de la sentència que va anul·lar la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Segons Roca, el Parlament català té atribucions per regular els toros però no pas per anul·lar-los perquè això vulnera les competències de l’Estat, tot recordant una llei feta pel PP que declara la tauromàquia patrimoni cultural immaterial. Aquesta sentencia va topar amb tres vots discrepants, un d’ells el de l’altre català, Xiol Ríos.
Xiol Ríos, la voluntat d’incidir
De Juan Antonio Xiol Ríos es diu en l’àmbit jurídic que ha intentat ser absorbit del tot per la majoria conservadora i uniformista. Especialista en el contenciós-administratiu, va ser director general de Relacions amb l’Administració de Justícia durant el govern de Felipe González i membre del Consell General del Poder Judicial a proposta socialista. La seva proximitat amb el PSOE és evident. Jutge del Suprem, des d’aquest tribunal Xiol va oposar-se a la il·legalització d’EH Bildu el 2011, va ser ponent de la sentència contra la publicitat de begudes alcohòliques a la Comunitat de Madrid i va pronunciar-se contra les clàusules sòl.
Xiol Ríos també va destacar per alguns posicionaments discrepants en sentències uniformistes. Va emetre vot particular contra la llei del govern del PP d’homologar títols d’advocats i procuradors i va discrepar el 2014 de la normativa de l’executiu balear sobre ús lingüístic, defensant el dret dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua.
S’atribueix a Xiol Ríos la inspiració d’alguns matisos en la sentència 42/2014 que anul·la la resolució del Parlament pel dret a decidir. El text del tribunal distingeix dret a l’autodeterminació i dret a decidir, que podria ser admès en algunes condicions. La sentència recorda que la mateixa Constitució no estableix límits a la seva reforma.
Suport a Pérez de los Cobos
Roca i Xiol van anar junts en defensa del president del TC Pérez de los Cobos quan la Generalitat el va recusar l’any 2013 per haver estat militant del PP. La imparcialitat del president del TC estava en qüestió, però els dos magistrats catalans van unir el seu vot contra la recusació al de la majoria conservadora. Per nou vots a dos, Pérez de los Cobos va continuar al capdavant del TC.
Els catalans –Xiol i Roca- sí que van discrepar de la majoria conservadora amb motiu de la recusació del PP al magistrat Emilio Pérez Tremps, un jurista madrileny que abans d’entrar al TC havia escrit un informe sobre la constitucionalitat de l’Estatut per a la Generalitat. Això va ser suficient per engegar una ferotge campanya en contra seva que va culminar en una dramàtica votació en el plenari del TC. Per sis vots a cinc, Pérez Tremps fou apartat del debat sobre l’Estatut.
Eugeni Gay, d’advocat progressista a enemic del procés
Eugeni Gay Montalvo va ser un altre dels catalans del TC. Amb una trajectòria brillant com a advocat i degà del Col·legi de Barcelona, però no pas constitucionalista, va arribar al tribunal el 2001 i va romandre-hi fins al 2012, sent-ne també vicepresident. Va ser dels qui va emetre vot particular contra la sentència del TC contra l’Estatut el 28 de juny del 2010. Va ser l’únic vot particular que va desmarcar-se de la majoria de cinc que van retallar de valent el text. Quatre magistrats més van emetre vots particulars que consideraven la sentència massa suau.
Però ja aleshores la posició de Gay va ser controvertida. En els seus arguments per salvar la definició de Catalunya com a nació, va afirmar que la referència al fet nacional en el preàmbul no tenia cap rellevància jurídica ni estava contraposada al concepte de nació espanyola. Afirmava Gay que el concepte de poble català no estava en contraposició al de poble espanyol.
Gay va renunciar el TC el juny del 2011, després que el seu mandat expirés el novembre del 2010 i el PP i el PSOE tinguessin bloquejat el tribunal per manca d’acord. El febrer passat, Gay va ser un dels juristes signants d’un manifest contra tota sortida unilateral al conflicte entre Catalunya i l’Estat, i proclamant el suport a la legalitat vigent.
Carles Viver, el magistrat que va evolucionar amb el país
És la gran excepció. Carles Viver Pi-Sunyer va ser magistrat del TC entre 1992 i 2001, sent-ne vicepresident els darrers tres anys. Després, va dirigir l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat i ara presideix el Consell Assessor de la Transició Nacional. Ha estat una peça clau en el procés des del front jurídic i ara treballa en la llei de transitorietat. Viver és un jurista que ha seguit una evolució similar a la del carril central de la societat catalana. Era un autonomista convençut i després va apostar fort pel nou Estatut. La sentència del TC que el va deixar desarborat va ser per ell una decepció. Com molts altres, va descobrir-se un dia sobiranista.
Mercè Barceló recorda el Carles Viver dels anys noranta: “Era un magistrat que treballava de forma molt acurada. Especialista en temes competencials, intervenia sempre amb solidesa jurídica per defensar les competències de la Generalitat quan creia que eren qüestionades de manera injusta”. Viver Pi-Sunyer era aleshores un convençut de la viabilitat d’un Estat compost. Més endavant s’ha lamentat públicament en diverses ocasions de no haver assumit el sobiranisme molt abans.
Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional de la UAB, va ser lletrada del Tribunal Constitucional entre 1994 i 1998. Segons ella, “la presència de magistrats catalans en el Tribunal Constitucional ha tingut una incidència mínima en la cultura jurídica de les sentències emeses per la institució. La petjada catalana no s’ha notat gaire”. Per Mercè Barceló, “la major o menor sensibilitat del TC pel que fa a descentralització o model territorial no ha tingut gaire a veure amb la presència o no de catalans en aquest òrgan”. Aquesta constitucionalista afirma que “fins entrats els anys noranta, predominava un component més professional que va canviar quan el tribunal es polititza molt, i que ja és una evidència més tard, amb el debat entorn l’Estatut”.
Barceló assenyala que “la construcció del model territorial d’Estat la fa a Espanya el Tribunal Constitucional. Només cal posar un exemple: a Alemanya, en 67 anys de Constitució, hi ha hagut entorn d’uns quaranta conflictes territorials entre els lands i la federació. A Espanya, uns vuitanta a l’any”. I en aquest context de conflictivitat, els magistrats catalans no hi han jugat un paper diferenciat. Un cop integrats en el TC, la majoria de magistrats catalans han acabat absorbits per la potent maquinària de l’Estat. Les grans decisions del TC sobre el procés han estat adoptades per unanimitat, amb el vot, per tant, dels magistrats catalans. Així va ser en la sentència 42/2014 del TC, del 25 de març, que anul·la la resolució de sobirania i del dret a decidir pel Parlament. I també en la decisió del febrer del 2017 per la qual el TC anul·la la resolució de la cambra catalana en què s’insta el Govern a convocar un referèndum.
Síndrome d’Estocolm? Mercè Barceló esmenta un altre factor a tenir en compte, que es podria anomenar “síndrome Aragón”, que seria la voluntat de fer-se agradable als sectors conservadors del tribunal, majoritaris des de fa anys. Fa referència a Manuel Aragón Reyes, el magistrat designat membre del TC per l’executiu de Rodríguez Zapatero. Aragón, amb fama de progressista –se citaven els seus estudis sobre Manuel Azaña-, va convertir-se en un maldecap pel govern quan es va alinear amb els jutges conservadors contra l’Estatut. Allò va ser l’inici de la crisi que va patir el tribunal. Aragón, si volia fer-se amb la presidència de l’organisme, tampoc no ho va aconseguir. L’aclimatació, sigui des d’una visió perifèrica, sigui des d’una d’ideològica, és una tendència difícil de combatre, tot i que hi ha diverses tipologies de catalans del TC.
Encarna Roca, de Catalunya Segle XXI al cor de l’Estat
La magistrada catalana Encarna Roca apareix en les travesses com a candidata sòlida a la vicepresidència. Va arribar al TC amb imatge de jurista progressista, proposada pel PSC i avalada també per CiU, però molt sovint ha afegit el seu vot a la majoria més conservadora i no ha mostrat cap fissura davant del procés català. En algun moment, el seu nom ha estat esmentat com a presidenciable. Roca és una civilista de prestigi, especialista en dret de família, honoris causa per la Universitat de Girona. Una distinció aquesta que va estar a punt de perdre després Va ser vicerectora de la Universitat de Barcelona i fou candidata al rectorat en les eleccions del 1986, quan va perdre.
A Encarna Roca la va “perdre” a ulls de molts observadors del TC la sentència sobre els toros, de la qual va ser ponent. Roca va pertànyer a l’associació Catalunya Segle XI, auspiciada per Pasqual Maragall l’any 1993 i que va ser el bressol de Ciutadans pel Canvi. Hi ha molt de recorregut entre la Roca de procedència maragalliana i la magistrada que l’octubre del 2016 va ser ponent de la sentència que va anul·lar la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Segons Roca, el Parlament català té atribucions per regular els toros però no pas per anul·lar-los perquè això vulnera les competències de l’Estat, tot recordant una llei feta pel PP que declara la tauromàquia patrimoni cultural immaterial. Aquesta sentencia va topar amb tres vots discrepants, un d’ells el de l’altre català, Xiol Ríos.
Xiol Ríos, la voluntat d’incidir
De Juan Antonio Xiol Ríos es diu en l’àmbit jurídic que ha intentat ser absorbit del tot per la majoria conservadora i uniformista. Especialista en el contenciós-administratiu, va ser director general de Relacions amb l’Administració de Justícia durant el govern de Felipe González i membre del Consell General del Poder Judicial a proposta socialista. La seva proximitat amb el PSOE és evident. Jutge del Suprem, des d’aquest tribunal Xiol va oposar-se a la il·legalització d’EH Bildu el 2011, va ser ponent de la sentència contra la publicitat de begudes alcohòliques a la Comunitat de Madrid i va pronunciar-se contra les clàusules sòl.
Xiol Ríos també va destacar per alguns posicionaments discrepants en sentències uniformistes. Va emetre vot particular contra la llei del govern del PP d’homologar títols d’advocats i procuradors i va discrepar el 2014 de la normativa de l’executiu balear sobre ús lingüístic, defensant el dret dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua.
S’atribueix a Xiol Ríos la inspiració d’alguns matisos en la sentència 42/2014 que anul·la la resolució del Parlament pel dret a decidir. El text del tribunal distingeix dret a l’autodeterminació i dret a decidir, que podria ser admès en algunes condicions. La sentència recorda que la mateixa Constitució no estableix límits a la seva reforma.
Suport a Pérez de los Cobos
Roca i Xiol van anar junts en defensa del president del TC Pérez de los Cobos quan la Generalitat el va recusar l’any 2013 per haver estat militant del PP. La imparcialitat del president del TC estava en qüestió, però els dos magistrats catalans van unir el seu vot contra la recusació al de la majoria conservadora. Per nou vots a dos, Pérez de los Cobos va continuar al capdavant del TC.
Els catalans –Xiol i Roca- sí que van discrepar de la majoria conservadora amb motiu de la recusació del PP al magistrat Emilio Pérez Tremps, un jurista madrileny que abans d’entrar al TC havia escrit un informe sobre la constitucionalitat de l’Estatut per a la Generalitat. Això va ser suficient per engegar una ferotge campanya en contra seva que va culminar en una dramàtica votació en el plenari del TC. Per sis vots a cinc, Pérez Tremps fou apartat del debat sobre l’Estatut.
Eugeni Gay, d’advocat progressista a enemic del procés
Eugeni Gay Montalvo va ser un altre dels catalans del TC. Amb una trajectòria brillant com a advocat i degà del Col·legi de Barcelona, però no pas constitucionalista, va arribar al tribunal el 2001 i va romandre-hi fins al 2012, sent-ne també vicepresident. Va ser dels qui va emetre vot particular contra la sentència del TC contra l’Estatut el 28 de juny del 2010. Va ser l’únic vot particular que va desmarcar-se de la majoria de cinc que van retallar de valent el text. Quatre magistrats més van emetre vots particulars que consideraven la sentència massa suau.
Però ja aleshores la posició de Gay va ser controvertida. En els seus arguments per salvar la definició de Catalunya com a nació, va afirmar que la referència al fet nacional en el preàmbul no tenia cap rellevància jurídica ni estava contraposada al concepte de nació espanyola. Afirmava Gay que el concepte de poble català no estava en contraposició al de poble espanyol.
Gay va renunciar el TC el juny del 2011, després que el seu mandat expirés el novembre del 2010 i el PP i el PSOE tinguessin bloquejat el tribunal per manca d’acord. El febrer passat, Gay va ser un dels juristes signants d’un manifest contra tota sortida unilateral al conflicte entre Catalunya i l’Estat, i proclamant el suport a la legalitat vigent.
Carles Viver, el magistrat que va evolucionar amb el país
És la gran excepció. Carles Viver Pi-Sunyer va ser magistrat del TC entre 1992 i 2001, sent-ne vicepresident els darrers tres anys. Després, va dirigir l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat i ara presideix el Consell Assessor de la Transició Nacional. Ha estat una peça clau en el procés des del front jurídic i ara treballa en la llei de transitorietat. Viver és un jurista que ha seguit una evolució similar a la del carril central de la societat catalana. Era un autonomista convençut i després va apostar fort pel nou Estatut. La sentència del TC que el va deixar desarborat va ser per ell una decepció. Com molts altres, va descobrir-se un dia sobiranista.
Mercè Barceló recorda el Carles Viver dels anys noranta: “Era un magistrat que treballava de forma molt acurada. Especialista en temes competencials, intervenia sempre amb solidesa jurídica per defensar les competències de la Generalitat quan creia que eren qüestionades de manera injusta”. Viver Pi-Sunyer era aleshores un convençut de la viabilitat d’un Estat compost. Més endavant s’ha lamentat públicament en diverses ocasions de no haver assumit el sobiranisme molt abans.