Mai hi havia hagut una campanya electoral com aquesta, on no hi ha res en joc. Tret d'una errada monumental -i col·lectiva- de les enquestes, ja fa molts mesos que la majoria absoluta del PP es dóna per segura, inevitable, indefugible. Alfredo Pérez Rubalcaba recorda un personatge d'El Greco, de gest místic, però envoltat de foscor. El seu destí, la derrota, encara és més cruel quan es confronta amb Mariano Rajoy, guanyador, però desapassionat fins a la indiferència. L'Espanya política ha quedat reduïda a això.

En aquest sentit, les úniques incògnites que es resoldran seran les catalanes. El dia 20 sabrem si el PSC que va sorgir del congrés de Sitges continua essent viable, o no. També comprovarem si aquesta remor sorda que notem es correspon, a l'hora de la veritat, amb un exèrcit d'un milió de catalans invisibles votant el PP. De la mateixa manera que quedarà clar si la carrera política de Josep Antoni Duran Lleida es manté a primera línia o, per contra, comença a declinar. I, pel contrari, si la nova ERC d'Oriol Junqueras i Alfred Bosch recupera la iniciativa política que un dia es va endur el segon tripartit. També hi seran Amaiur i Compromís pel País Valencià. Dues variables noves que irrompran amb força a Madrid.

I amb tot això -més, a poder ser, audàcia i voluntat- caldrà afrontar quatre anys que seran econòmicament pobres i políticament salvatges. Es faran llargs.