La política ha de tenir litúrgia. Fins aquí d'acord. La política, com assegurava Arhur Miller, ha de tenir un punt de teatre. Ara bé, ni la litúrgia pot ser un pessebre vivent ni el teatre un vodevil de varietats de Festa Major. I més quan els actors han de fer el que definim com a gran política, aquella que ha de dirigir grans processos de canvi social.
Potser sí que està bé la foto finish de la reunió d'ahir. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol. Però la foto s'hauria d'haver fet dimarts a les nou del matí i després d'una trobada de 58 minuts, un menys que els dels 12 homes i dones del patíbul catalanista conegut per Tribunal Constitucional.
Dirigir políticament un procés com el català implica anar sobrats de convicció, de fermesa i de tremp; mostrar als ciutadans i al món que tot està previst; que la maquinària política de la Generalitat en el seu conjunt està a ple rendiment per respondre a qualsevol contingència i que la rapidesa d'acció juga a favor del catalanisme.
La foto d'ahir no demostra això. La foto d'ahir pot ser un consol per qui cregui que això de la consulta és un nou “Estatut de Zapatero” o la petició a la metropoli d'un nou finançament. La foto real, però, demostra que a poc més d'un mes del 9-N, tres partits dels que ahir es van trobar a Palau no saben ni quin vot defensaran. Si us plau, pastorets, els justos.
