Ja m'agradaria comptar amb el fons de contingència de la Casa Reial, aquest petit formatge del 2,44%, dels prop de vuit milions i mig que tenen pressupostats per passar l’any. És clar que la partida de personal és del 47% i que a la Casa Reial hi treballen 500 persones, i moltes d’elles amb tracte salarial de ministres o de director o secretari general, però vaja amb aquest formatget ja faríem. El que és la família s’endú un 10%, les despeses corrents un 38% (només amb els cérvols que corren pels seus jardins, ja s'entén), i les inversions un 1,19% (perquè no es pugui dir que no animen l’activitat).
Parlant en euros això vol dir que el en rei rep 292.000 l’any i el seu fill, el Príncep Felip la meitat, la reina i les infantes reben una dotació que varia cada any, que no pot passar els 375.000 euros. Representa que és per la representació.

Després de trenta-dos anys finalment ha arribat la glasnost a la Zarzuela. Ja sabem què costa la cúpula de l’Estat, que tot sigui dit no està exempta d’impostos. Llàstima que s’ho queda Madrid, malgrat que la representació que fan abasti tot el territori. Ho dic perquè amb l’estrès de liquiditat de la Generalitat, tot euro és benvingut.
De fet han passat trenta-dos anys  i ha hagut de ser tot just el dia dels Sants Innocents, el que han triat per fer-ho públic. I tothom s’ha apuntat a la innocentada.  Però poca broma, que ja saben el que els va passar als del Jueves. Però vaja ho anuncien el mateix dia el govern de Rajoy ha congelat el sou mínim en 641 euros, i que el govern de Mas ha de fer equilibris i mans i mànigues per poder pagar els sous dels treballadors públics. I el desè aniversari de l’euro. I posats a fer el dia que s’ha mort la Cheeta, la mona de Tarzan que gairebé tapa la notícia del rei.
El cas és que com que de calé no en corre, no n’hi ha, i un té la impressió que tot es capgira.

On som? Què s’ha fet malament perquè hàgim de viure instal·lats en aquest desassossec? A què juga la banca? Qui volen que s’hipotequi? Em fa gràcia que al costat de cada dada d’aquesta hem de mirar enrere, amb les hipoteques, cap el 2003, i en el de la casa del rei fins el 79. Anem enrere. També el diputat d’ERC, Joan Tardà, deu mirar enrere, i què deu pensar quantes vegades ha preguntat al Congrés sobre els comptes reials, i s’ha trobat tots aquests anys amb la negativa per resposta. És clar que al final la transparència no deu haver arribat pel seu centenar de preguntes, sinó per la jugada del gendre. Si l’escàndol Urdangarín no hagués transcendit ni hagués agafat aquestes proporcions, hauríem seguit topant amb l’opacitat. L’únic consol d’aquestes dates, és que ens podem refermar en que els reis no són els pares. No els meus.