Octubre és un mes paranoic. És el mes en què als calendaris els infants hi pinten un bolet. Surten sorpreses i idees com a bolets, i no necessàriament comestibles. El divendres 1 d'octubre d'enguany, és a dir, ahir, va complir amb aquesta consagrada tradició.

A primera hora del matí Joan Puigcercós afirmava des de Madrid que això del referèndum tampoc era la fi del món si hi havia una possibilitat de pactar amb Artur Mas. Al vespre, Montserrat Tura era la ungida de Montilla com airbag  d'un presumpte clatellot electoral. El republicà volia restablir ponts amb els nacionalistes; l'altra, restablir ponts amb el suposat i misteriós sector catalanista del PSC.

Dos fets que deixen clar que, tant per a ERC com per al PSC, això de l'agenda nacional és relatiu. Uns amb la conya de ja no se sap què i els altres amb la conya d'un nebulós federalisme, encara no han entès que hi ha un bon grapat de ciutadans a Catalunya  que l'únic que volen és un simple reconeixement com a font independent d'activitat humana, -sigui legítima o no-, que no vol ser governada i dirigida per una gestió antropomòrficament espanyola, com potser s'ha fet fins ara.

Ara resulta que la porta d'Esquerra s'obre si a CiU parlen de transparència i economia productiva i no sé què més. I em pensava que en aquesta vida havia escoltat bajanades però la que explicava la consellera emparentant-se gairebé amb Martí I l'Humà, - “la meva família té arrels catalanes des del segle XII, això sí, de la branca humil” -, guanya la palma. Les idees de darrera hora poca gent se les creu i els que ho fan són a fum de sabatot.  Elvis cantava “I just can't help believe in...”, No puc deixar de creure, i afegiria... en les vostres ximpleries, l'electorat tampoc. I això que som a l'octubre, s'imaginen el 27 de novembre?

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=T2GekywHyJA[/youtube]